Aquella nit
EscriptoraLa colònia d’estiuejants tenien el costum de trobar-se cada nit després de sopar. De dia cadascú campava per on volia, però quan es feia fosc es congregaven com les formigues que surten del cau i corren a reunir-se a l’entorn d’una molla de pa per veure com s’organitzen per traslladar-la. La molla de pa de vegades era un gelat, de vegades una ratafia, uns carquinyolis o una ampolla de cava. Quan s’està de vacances gairebé sempre s’acaba trobant un motiu per celebrar.
Calia posar-se un jersei o un xal, perquè la temperatura baixava sobtadament i, al cap d’una estona, notaven la humitat al clatell i a les espatlles, com un pes mort, i l’endemà es llevaven amb mal de coll.
La trobada convocava petits, joves i grans, tots en una conversa comuna. De vegades s’explicaven acudits o històries de por, però de vegades, per alguna raó que tothom desconeix, es produïa un clima extraordinari, propens a les confidències.
Era en aquelles xerrades nocturnes que descobrien la cara oculta de les persones que creien conèixer prou bé. Així van saber que la vella senyora A, que semblava tan conservadora, havia estat regidora del PSUC a començaments de la democràcia. O que el primer matrimoni d’en R havia durat mig any perquè un dia, en tornar a casa, s’havia trobat la seva dona al llit amb un altre. O que la M era adoptada i no ho va saber fins que va fer quinze anys.
En aquelles ocasions tothom callava i escoltava, hi havia algunes rialles o alguna llàgrima o esgarrifances. Depèn de l’ocasió.
I una nit, el vell senyor D, el del somriure murri i les bromes afectuoses, va explicar, mentre feia xarrups de ratafia, la tragèdia del seu net. Que el van trobar a faltar i es va anar fent fosc i van organitzar batudes amb amics i veïns per buscar-lo pel bosc. Que el van trobar mort, sense roba, amb una ferida oberta al cap. Que al cap d’uns dies la policia va venir a buscar un veí dels que havien participat en la recerca i se’l van endur detingut. Que va passar quinze anys a la presó, que va complir la pena i que el dia que el van deixar anar, ell, el vell senyor D, havia demanat a un parell d’amics si el volien acompanyar a matar-lo. S’havia assegurat de tenir una escopeta de caça.
Sort que un dels amics l’hi va treure del cap.
