Aquests són els fets

M’expliquen el cas d’una dona que va caure malalta de càncer fa uns anys. Gràcies al tractament i a les seves estades a l’hospital –o per culpa seva– va conèixer un home –també malalt– i se’n va enamorar. La dona va acabar separant-se del seu marit i ha viscut un any i mig amb la seva nova parella. En aquest temps, el seu càncer ha remès. En canvi, el càncer del seu nou amor no acabava de fer net. Finalment aquest home s’ha mort.

Aquests són els fets. Darrere d’ells hi ha una quantitat ingent de preguntes, la majoria de les quals sense resposta, molt de desconcert i algunes reflexions filosòfiques. Em poso en el lloc d’aquesta dona i penso que el seu estat d’ànim ha degut fluctuar molt en aquests anys. Li diagnostiquen un càncer (la vida és una merda), s’enamora (la vida sempre et sorprèn), es cura (la vida és meravellosa) i la seva parella es mor (la vida, efectivament, és una merda).

Suposo que quan es va enamorar, aquesta dona va pensar que el refrany castellà "No hay mal que por bien no venga" o el nostrat "Qui no es consola és perquè no vol" tenien la seva part de raó. Gràcies a la malaltia havia conegut un nou amor, havia experimentat un enamorament tardà quan ja no comptava reviure aquesta sensació. El seu home, en canvi, devia quedar convençut que havia trepitjat merda, primer la malaltia de la dona i després l’abandonament. Potser també, temps després, quan el nou company de la dona va morir, va gosar pensar (segurament mai no ho va dir en veu alta), que en aquesta mort hi havia una mena de justícia poètica o de càstig diví.

També és probable que aquesta dona dediqui llargues estones a reflexionar si era més feliç abans d’estar malalta, amb el seu marit i la seva vida estable i (potser) avorrida, o bé si la veritable felicitat la va obtenir (encara que fos per poc temps), després d’haver passat per l’infern del càncer i el purgatori de la separació.

Qui sap si se n’ha penedit, de deixar el marit per anar-se’n amb el nou amor. Si hagués deixat passar l’enamorament, si hagués estat més conservadora, s’hauria estalviat el dolor intens de la pèrdua i potser, només potser, el seu primer matrimoni hauria viscut una segona primavera després de la seva curació.

Aquesta és la diferència entre la ficció –podem valorar les alternatives, tornar enrere i refer part del camí– i la vida.