Després de tants mesos
EscriptoraQuan els nostres representants polítics van ser empresonats vaig tenir l’impuls, com molts de vosaltres, d’escriure’ls cartes. Dic que va ser un impuls perquè vaig escriure als tres que coneixia personalment –en Jordi Cuixart, en Raül Romeva i la Carme Forcadell–, i ho vaig fer per intentar que les paraules substituïssin les abraçades que hauria volgut fer-los. Evidentment, vaig fracassar: en alguns moments no hi ha paraules que transmetin allò que dius amb una abraçada.
Com que aquestes cartes van ser les més difícils que havia escrit mai, no em vaig plantejar ni per un moment escriure als presos a qui no conec personalment. Què els diria? Que la seva situació és injusta? Que estem plens d’impotència? Que ànims? Que gràcies?
Ara, tants mesos després, tants!, he pogut llegir d’una tirada el testimoni de Joaquim Forn, 'Escrits de presó', que ha publicat Enciclopèdia Catalana. Pràcticament no podia aixecar els ulls d’aquelles pàgines que, amb tanta precisió, em traslladaven a la presó d’Estremera i em feien entendre exactament com es pot sentir una persona que mai de la vida no ha pensat que hauria d’anar a la presó, una persona que no ha fet res mal fet, una persona que podria ser el meu germà, el meu amic, la meva parella o jo mateixa.
He passat por amb ell. M’he trasbalsat amb les seves esperances frustrades repetidament. M’he emocionat amb la seva experiència amb alguns companys de presó. M’he entristit amb el seu sofriment quan pensa en la seva família. He agraït les seves reflexions: “El més complicat de la presó és que, per força, no et queda cap altre remei que conviure amb tu mateix. No pots fugir de tu”. He entès la importància vital d’un cel blau i un sol que escalfa quan vius tancat en un lloc inhòspit. He admirat la seva empatia, el seu sentit de l’humor, el seu compromís. M’he esgarrifat amb el relat de la marxa d’Estremera, amb un punt de nostàlgia després d’haver-hi viscut vuit mesos.
Estimat Quim, no ens coneixem però et conec. Et conec i t’agraeixo que hagis volgut compartit amb nosaltres aquesta experiència que mai no hauries volgut viure. Gràcies per la teva dignitat, que és la nostra. I, ara sí, t’envio aquesta abraçada en forma de carta. Espero que ens puguem veure ben aviat.
