Les ganes d'aprendre
M’escriu la Margarida Ponsatí, professora d’estudis catalans de la Universitat Estatal de Moscou. Està impartint un seminari de traducció literària del català al rus amb la traductora Nina Avrova i han treballat amb els alumnes el meu relat 'Sota els mateixos cels', que vaig escriure per al recull 'L’illa dels tresors', pensat per celebrar el centenari de la Xarxa de Biblioteques Municipals. La Margarida em demanava si els seus alumnes em podien fer arribar un parell de preguntes sobre aquest conte. Us puc assegurar que quan vaig rebre els vídeos de la Kàtia i la Lisa per WhatsApp, amb un català tan correcte i a la vegada tan natural, em vaig emocionar.
Després de respondre les preguntes, vaig demanar a la Margarida si em podia explicar per quins motius uns joves russos tenen interès per estudiar una llengua per a ells tan llunyana i petita com el català. De la seva resposta dedueixo que la raó comuna de fons és senzilla i alhora miraculosa: les ganes d’aprendre.
Es tracta d’estudiants de filologia ibero-romànica, que ja saben castellà i poden optar a estudiar la resta de llengües de la Península com a optatives durant una carrera que dura quatre anys. Marina Abràmova, també professora de la Universitat Estatal de Moscou i autora, entre d’altres, de la traducció de 'Tirant lo Blanc' al rus, assegura que aquests alumnes de seguida comprenen que “el català, si entra a la teva vida, ja s’hi queda per sempre més”.
S’enamoren de la sonoritat i musicalitat del català i saben que la millor manera de conèixer una cultura i un país és a través de la llengua. Algunes d’aquestes alumnes em fan arribar expressament el seu agraïment a l’Institut Ramon Llull, que els permet estudiar català. En general, es mostren fascinades per la passió i l’orgull que els catalans sentim per la nostra cultura, els nostres esforços per difondre-la i els recursos que hi dediquem.
Justament aquests dies, en una trobada amb les companyes que vam estudiar batxillerat a finals de la dècada dels setanta, recordem el cas d’aquella noia que, quan fèiem classe de català, havia d’absentar-se de classe i anar a la biblioteca perquè els seus pares havien sol·licitat aquest (enorme, terrible) privilegi. Mai, però mai de la vida, ni aquella professora de català (la meva mare) ni jo mateixa hauríem pogut imaginar que quaranta anys després tornaria a haver-hi famílies disposades a cometre aquesta atrocitat.
