Herències

EscriptoraQuan una vegada van preguntar a Scott Fitzgerald d’on li venia la vocació d’escriptor, l’autor d’'El gran Gatsby' va respondre: “Bé, tres mesos abans que jo nasqués, la meva mare va perdre els seus dos altres fills... Crec que aleshores vaig començar a ser escriptor”. Quan et dediques a escriure, tothom vol saber quan vas decidir que volies ser escriptora. I aleshores sols anar-te’n a la teva adolescència (quan vas llegir aquella novel·la que et va impactar, 'La plaça del diamant', 'La metamorfosi', 'El vell i la mar') o potser més enrere, a la teva infància, quan la teva àvia lluïa la seva imaginació prodigiosa i t’explicava uns contes que anava creant a mesura que xerrava.

Però, segurament, Fitzgerald tenia raó i les coses que han passat a la nostra família abans que nosaltres hi arribéssim també poden haver col·laborat en la nostra vocació. La pintora jueva Charlotte Salomon, que aquests dies protagonitza una exposició al monestir de Pedralbes, va néixer marcada per la dramàtica tendència al suïcidi de les dones de la seva família. El gran David Foenkinos va triar aquesta frase per encetar la novel·la sobre la pintora: “Charlotte va aprendre a llegir el seu nom en una tomba”. Abans de Charlotte hi havia hagut una altra Charlotte –tieta seva– que s’havia suïcidat.

Van Gogh també veia el seu nom en una tomba quan anava cap a l’escola amb els seus germans, que se’n reien: “Mira, el teu nom en una làpida!” Era el primer Vincent Van Gogh, el primogènit dels seus pares, que havia nascut mort. I Salvador Dalí era el segon fill que duia aquest nom. El primer havia mort de meningitis abans que ell nasqués. Sempre en parlava. Sempre hi va pensar. “Ell era l’autèntic Salvador Dalí”, va arribar a escriure.

La història d’una família es va escrivint de generació en generació. S’hereten els cabells rossos, o el caràcter rialler, o la casa pairal, o l’habilitat per fer esport o una calaixera amb marqueteria i marbre. Però és probable que també s’heretin les pors, derivades d’un succés dramàtic. O el gust per les flors, perquè algun avantpassat va viure moments de felicitat treballant al jardí.

I ara, girem-ho. En lloc de mirar enrere mirem endavant. ¿Hi haurà algun net o una besneta que escriurà o pintarà inspirat per uns sentiments que no sabrà d’on venen i que tindran a veure amb nosaltres, els seus avantpassats? És bonic i, a la vegada, fa basarda pensar-ho.