Matins de setembre

El mes de setembre ens ofereix matins radiants. Intento esprémer-los des de primera hora caminant a la vora del mar. Silenci, patins de vela a la llunyania. Per enèsima vegada reconec i agraeixo el privilegi de viure on visc. Immediatament, però, penso que la ciutat no és aquesta franja litoral on tot és pau i meravella. La ciutat on visc, Badalona, té –segons he llegit aquesta setmana– el barri més pobre de tot Catalunya, Sant Roc. I aquest és només el problema més greu que té la ciutat: la punta de l’iceberg.

La ràdio m’explica que finalment hi haurà repetició de les eleccions a Espanya. Al Congrés de Diputats, els representants polítics es tiren els plats pel cap i s’acusen mútuament d’haver provocat aquest desastre. Pedro Sánchez, a qui els seus votants cridaven “Con Rivera no” la nit electoral del 28 d’abril, ara amenaça amb fermesa amb un nou 155, seguint els consells d’Albert Rivera. Em pregunto si els partits independentistes seran capaços de rebre aquest entrebanc espanyol com una oportunitat. Temo el pitjor.

Quan torno a casa em capbusso una estona a les xarxes per intentar deduir si els catalans estan indignats o desanimats, si la famosa tardor calenta només serà tèbia. Hiperventilats, rebentistes, lliristes. Els nivells d’agressivitat s’enfilen i s’enfilen fins a fer-me plegar. Acabo, com sempre, amb el trist consol de pensar que Twitter no és el món real i no representa gairebé res.

Al vespre acabo de veure la sèrie 'Years and years' i m’entra un malestar difús perquè tot el que hi passa –terrorífic– em sembla possible, quasi diria que probable, que ho haguem de viure els pròxims anys.

Finalment, em refugio en una novel·la titulada 'A veces estoy contenta, pero tengo ganas de llorar', del danès Jens Christian Grondahl, que també parla d’enganys i veritats a mitges. Em pregunto què em fa estar contenta: els petits grans èxits dels amics que lliuren una batalla personal, l’alegria d’una trobada familiar, els projectes que acaben de néixer. I què em fa venir ganes de plorar: les incerteses pel futur dels meus fills, l’estona que dediquem a parlar de la salut (o la falta de) amb els de la meva quinta, la desolació que percebo en tots aquells que, com jo, confiàvem no fa tant que ens en sortiríem.

Tot plegat és enganyós. A vegades estem contents però tenim ganes de plorar.