Matrimonis

Tinc una amiga que em diu que, des que es va separar, ja fa uns quants anys, quan va a sopar o a una festa on hi ha matrimonis no pot parar d’observar-los per intentar dilucidar si, en realitat, són millors que no era el seu. “És una batalla antinatural, amb mi mateixa, com si una part de mi volgués demostrar a l’altra meitat que es va precipitar amb la decisió de separar-se”, diu. Com si aquella meitat odiosa li retragués –com una mare antiquada–: “Ho veus com no n’hi havia per tant? Tu volies un matrimoni ideal i això no existeix”.

Des de que m’ho va explicar, jo també practico, de tant en tant, aquesta mena de 'voyeurisme'. Observo alguna parella durant una breu estona, de vegades n’hi ha prou amb un minut, amb mig, per intuir si aquell és un matrimoni feliç. I m’he adonat, esclar, que això és una pràctica condemnada al fracàs. Perquè el matrimoni que primer sembla picar-se per una bestiesa, al cap d’un moment comparteix una broma amb complicitat. Els que es prodiguen gestos afectuosos, cap al tard s’adrecen mirades plenes d’odi. Els que es fan costat davant d’una agressió externa, en una altra conversa són capaços de deixar-se en evidència mútuament. Tot això en una mateixa vetllada. On és la veritat? En el malentès o en la manyaga? En les mirades de foc o en les de gel? Podem estar enamorats i no estar-ho de la mateixa persona la mateixa nit?

¿Qui podria entendre els mecanismes interns d’un matrimoni d’anys? Només les dues persones que en formen part en saben els codis i poden interpretar els senyals. Només ells dos tenen la clau que obre la porta de la cambra dels secrets, només ells coneixen la contrasenya que desfà els nusos com per art de màgia.

L’observació només ens permet treure una conclusió: els matrimonis són tots imperfectes i els dos integrants de la parella poden estimar-se i detestar-se, segons l’època, el dia, el moment. És així com funciona. ¿Qui pot respondre honestament, amb radical sinceritat, si considera que el seu és un matrimoni feliç, amb un monosíl·lab?

La felicitat és un artefacte delicat, complex, que té mil cares. Ho constato quan li dic a la meva amiga separada: “L’únic que importa és saber si tu ets més feliç ara que abans”. I em contesta: “No ho sé, depèn del dia”.