Un món feliç

He sentit un anunci d’una pàgina que t’ajuda a buscar pis per compartir. Més o menys venia a dir que hi ha gent que diu “Ja soc massa gran per a aquesta opció” i, tot seguit, assegurava que això no s’ha de dir mai, perquè si trobes el company o companys adequats, compartir pis pot ser la millor manera de conèixer gent i viure experiències fantàstiques.

Em bull la sang.

La gent jove –la generació més preparada de la història– no troba feina o, si en té, cobra sous d’autèntica misèria. Al mateix temps, els lloguers dels pisos s’enfilen fins a expulsar famílies dels seus barris o de la seva ciutat. L’única opció que tenen aquests joves, doncs, és compartir pis. No ho trien (tot i que compartir pis amb amics perquè ho prefereixes és fantàstic, jo ho vaig fer), però ells s’hi veuen obligats. I ho fan, i segur que coneixen gent molt simpàtica i s’ho passen la mar de bé, però el cas és que si volguessin viure sols no podrien fer-ho.

Però després hi ha les persones que ja no són tan joves i que tampoc no guanyen prou diners per viure sols. Molts han vingut de països llunyans per guanyar-se la vida aquí. Treballen més hores que un rellotge però es veuen obligats a compartir pis. I de vegades és una opció molt incòmoda, perquè quan ens fem grans ens anem fent les coses a la nostra mida i consolidem costums.

I ara resulta que la publicitat que he sentit, i l’empresa que hi ha al darrere, i els que remenen les cireres en aquest sistema on estem atrapats, ens volen fer creure que compartir pis és una passada i que si consideres que ja ets massa gran per veure't abocat a aquest destí, ets una persona massa esquerpa, solitària, probablement un maniàtic.

Es tracta d’això: en lloc d’arreglar aquest sistema en què els joves amb títols universitaris han de marxar a l’estranger i els treballadors no poden ni pensar a pagar un lloguer en solitari amb el sou que cobren, algú ha decidit que el que s’ha de fer és fer-nos creure que compartir pis és una opció meravellosa i que ets un rar si t’hi resisteixes. El pitjor no és que tinguem un sistema socialment injust i discriminatori, el pitjor és que volen que ens hi adaptem sense protestar, que ho acceptem amb alegria.

Potser caldrà rellegir aquest estiu 'Un món feliç', de Huxley. O '1984', d'Orwell, on hi havia un Ministeri de l’Abundància, que s’encarregava que la gent sempre visqués al límit de la subsistència. Esclar que també hi havia el Ministeri de la Veritat, que s’encarregava de reescriure la història.