Privilegi

EscriptoraÉs el funeral d’un home que ha viscut una vida llarga i que feia temps que estava molt delicat de salut. Les filles l’acomiaden amb paraules dolces. El recordarem pels seus silencis, interromputs de tant en tant per observacions intel·ligents, divertides, cultes o sarcàstiques. La seva dona –dinàmica i xerraire, que ha dedicat els últims anys a cuidar-lo– plora i accepta el consol de les abraçades. A la cerimònia, es destaca el fet que aquesta parella han estat junts seixanta-cinc anys.

Amors de llarga durada. Primer i últim amor. L’únic. Cada vegada és més excepcional i calculo que en un futur pròxim simplement se’n parlarà com d’una espècie extingida. És una barbaritat limitar-se a estimar una sola persona, diuen. És un error mantenir una relació que potser ja no ens fa feliços, asseguren. Cada vegada que ens enamorem, tornem a néixer, afegeixen. I segurament tot això és veritat. Tantes vegades he pensat, però: i si tens la sort, el privilegi, que la primera vegada que t’enamores sigui la bona? I si l’encertes a la primera?

Però imaginem que això és del tot improbable, admetem que seria fins i tot antinatural perquè l’amor, ja ho sabem, per autèntic que sigui, no dura per sempre. Potser cal reconèixer que les parelles que viuen juntes aquesta quantitat d’anys –quaranta, cinquanta-cinc, seixanta-cinc– ho fan passant per diverses etapes. Que potser l’enamorament deixa pas a l’amor, i l’amor a la complicitat, i la complicitat a la companyia. D'acord. Afegim-hi la consideració que aquestes persones hauran deixat de viure potser experiències que haurien estat molt gratificants amb persones meravelloses que els haurien estimat millor. Que han renunciat, en definitiva, a un estímul que et fa mantenir-te més viu.

Tot i així, penso que ells, aquests ancians que es van enamorar quan eren adolescents, han viscut una experiència privilegiada, a l’abast de molt pocs. Que, en aquests seixanta-cinc anys fets de moments brillants i de dies (o anys) més apagats, han conegut en profunditat una altra persona, l’han vist evolucionar, s’hi han adaptat, han consolidat un equip indestructible. I quin plaer deu ser mirar un vellet que sordeja i que camina arrossegant els peus i veure-hi aquell vailet d’ulls encesos que et deia paraules d’amor a cau d’orella...