Rufián i Machado
Gabriel Rufián, preguntat al programa Salvados sobre si se sent espanyol, va respondre: “Jo no renuncio a Machado, no renuncio a Cervantes, ni a Rosalía, ni a Alejandro Sanz, per a mi això és l’espanyolitat”. Respectant absolutament, no cal ni dir-ho, el poc o molt i la manera de sentir-se espanyol de Rufián i de tothom, aquesta idea que va expressar el polític em deixa sempre astorada. Recordo que fa uns anys Miquel Iceta ja va fer aquesta mena de raonament quan, en un míting, va queixar-se que l’independentisme, suposadament, el feia escollir entre Picasso i Dalí (per cert, tot i ser figuerenca, jo triaria Picasso, ho trobeu molt estrany?).
En qualsevol cas, aquesta idea em sembla absurda. Si no soc ni em sento francesa, ¿vol dir que renuncio a Baudelaire i a Monet? Si no soc ni em sento italiana, ¿vol dir que renuncio a la meva estimadíssima Natalia Ginzburg? Si no soc ni em sento russa, ¿vol dir que les obres de Txékhov ja no m’interessen? No hi renuncio, ni tampoc a Miguel Hernández i a García Lorca, o a les novel·les d'Almudena Grandes, que també és espanyola i, a més, s’ha mostrat obertament hostil contra la meva opció política.
Justament aquests dies he pogut sentir el fabulós final de la intervenció de l'escriptora Jeanette Wintherson al CCCB sobre el poder de l'art, sobre com una persona que va viure fa cent anys pot connectar directament amb nosaltres a través d'un poema, d'una pintura o d'una melodia. A través de l'art sabem que no estem sols i aïllats –ni en el temps ni tampoc geogràficament–. Per això, diu Wintherson: “A la nit, quan no hi ha ningú per parlar, però encara hi ha aquella petita veu que recordes, aquell text, aquell llibre, aquella línia, aquella peça de música, et sents reconfortada, i no estàs sola”.
Què hi té a veure tot això amb sentir-se espanyol o no? Amb sentir-se català o no? Sentir-me catalana –en el meu cas, només catalana– és la meva manera de connectar amb totes les veus que han escrit o pintat o cantat i amb els sentiments que han expressat on sigui i quan sigui. Estimo Machado des que els meus pares em portaven a visitar la seva tomba, a Cotlliure, i me'n parlaven. No cal renunciar a cap artista que ens commogui. Ni tan sols cal obligatòriament sentir-se d'un lloc. Potser ens en sentim de més d'un, o de cap. I potser, com és el cas de Machado, la pàtria que estimes i cantes pot acabar gelant-te el cor.
