Sense abraçades
Fa uns dies vaig visitar la Dolors Bassa per segona vegada a la presó. Si la primera vegada (l’estiu del 2018), em neguitejava el fet d’entrar en un centre penitenciari i mantenir una conversa amb un vidre entremig (com a les pel·lícules), en aquesta ocasió em dominava una angoixa terrible perquè no sabia com coi ho faria per trobar paraules d’ànim i d’empatia amb una persona que ha estat sentenciada a dotze anys de presó. Aquesta vegada compartien amb mi el neguit els amics Fel Faixedas i Carles Xuriguera que, gràcies a déu, tenen el do de fer-me néixer un somriure fins i tot en les circumstàncies més adverses.
La Dolors somriu –com sempre– tot i que amb poca llum a la mirada. Tal com ella mateixa ha explicat aquesta setmana en una entrevista al programa No ho sé, de RAC1, està molt enfadada. Molt cansada d’estar a la presó. També adaptada, quin remei.
Ens parla dels llibres que ha llegit, més de tres-cents; ens explica que es va trencar el peu i ara sortirà uns dies per anar a Figueres a rehabilitació; ens detalla les dificultats per cursar el màster de filosofia en aquestes condicions; rep amb afecte els records de la gent de Torroella que li porta en Xuriguera. Finalment gosem projectar la mirada i parlem una mica del futur (quan podran començar a tenir permisos, quan optaran al tercer grau, com aniran les coses a Estrasburg). Amb un to que no és resignat, sinó més aviat resolutiu, la Dolors acaba admetent que la sentència, si més no, els permet fer plans i començar a guixar dies al calendari.
Visitar algú que està privat de llibertat ens evidencia la importància del contacte físic. En circumstàncies tan bèsties, sovint, una abraçada ens ajudaria a arribar allà on les paraules ja no serveixen. Però sense possibilitat d’abraçades, la capacitat de comunicar queda molt reduïda i és una experiència frustrant i trasbalsadora.
Tanmateix, hi anem i hi tornarem tantes vegades com sigui possible, convençuts que ho fem en representació de tantíssima gent que voldria anar-hi i no sap com fer-ho. I després d’anar-hi ho expliquem perquè també es tracta d’això, de fer-nos present els uns als altres aquesta realitat tan bèstia que ens toca viure.
Veure els presos polítics, escoltar-los, mantenir-hi correspondència, ens obliga a no cedir al desànim ni un sol minut a tots els que podem continuar fent la nostra vida. Des d’aquí un agraïment a la família de la Dolors i una abraçada enorme a totes les famílies i els amics dels nostres presos.
