El temps de la impaciència

EscriptoraLa vida d’algú que es dedica a escriure novel·les, com jo, es pot dividir en diversos períodes. Primer hi ha el període dedicat a 'pensar' la novel·la. Vol dir que passes un temps (en alguns casos setmanes, en d’altres uns mesos, potser anys) recollint idees soltes que poden provenir de les vivències personals –presents o passades– o bé d’allò que llegeixes, escoltes o mires. En algun punt d’aquest procés, comences a lligar caps i comença a créixer una història que t’ha de servir per parlar d’allò que et neguiteja o t’emociona o et fa dubtar. En el tram final d’aquest període et dediques a crear els personatges, triar els escenaris, traçar un camí que et permeti avançar i que de vegades està molt definit i de vegades es redueix a una línia a penes visible entre la boira.

Després hi ha el període que escrius la novel·la. Sol ser l’etapa més llarga, en el meu cas quasi sempre s’acosta als dos anys. Són els mesos més intensos, plaents i angoixants alhora, amb alts i baixos i moments de frustració quan tot sembla encallat. El 'món' de la novel·la s’infla i ocupa tot l’espai i en ocasions deixa sense aire la vida real. Els personatges agafen cos i es fan presents, seuen a taula amb tu, s’instal·len al sofà i t’interrompen la lectura o la sèrie que pretens veure per distreure’t una mica. A la nit, s’ajeuen al teu costat i xerrotegen a cau d’orella (“Podria fer això”, “Què et sembla si em morís?”, “A mi no em facis anar per aquí”). Es van tornant cada vegada més exigents i dominants.

El tercer període és el més estrany. Es on em trobo jo ara: has acabat la novel·la i a l’editorial l’estan empolainant perquè surti al carrer amb el millor aspecte possible. Molt poca gent coneix la seva existència i encara menys l’han llegida. La novel·la és a dins teu encara i no en pots parlar amb ningú, tot i que no pararies de fer-ho. És el període de la impaciència, de la il·lusió i de la inquietud. Desitges que arribi als lectors i t’entra una basarda enorme per si no els agrada. És el temps propici per començar a pensar com l’explicaràs quan t’entrevistin i quan els amics i coneguts et preguntin de què va. El món on has viscut dos anys reduït a una frase.

I, finalment, l’últim període: arriba el naixement, la presentació en societat i el viatge que desitges que sigui ben llarg. Però d’això ja en parlarem més endavant.