Treure l'arbre
Crec que la tradició no indica quin dia cal treure l’arbre de Nadal i jo he triat un dimecres anodí després de Reis sense cap raó, només perquè cada vegada que passava pel costat se m’encongia el cor. Trobo que hi ha poques coses tan desoladores com un guarniment de Nadal que ja no té cap funció. Potser ho podríem comparar amb aquella gandula que ha quedat sense guardar a cobert quan s’ha acabat l’estiu i aguanta estoicament les pluges de la tardor i les glaçades de l’hivern. I, en certa manera, també parlaríem dels carrers de la ciutat encara plens de banderoles electorals els dies (o setmanes) després que s’hagin celebrat les eleccions. Quan ja saps que aquell pobre rostre somrient ara no té cap motiu per somriure, o que aquella mirada d’optimisme s’ha estavellat contra la decisió del poble.
Començo a desmuntar l’arbre per les branques més baixes, que, després de tants dies, s’han anat vinclant encara més pel pes de les boles –aquest any només daurades i blanques–. A mesura que el vaig despullant, l’avet em va semblant cada cop més pansit, com si realment estigués deprimit. Recordo el moment de guarnir-lo, fa tres setmanes, enmig de l’alegria pròpia de les vigílies i amb la banda sonora nadalenca que omplia la casa. I, una cosa porta l’altra, recordo la mateixa escena viscuda amb els fills quan eren petits, les baralles per qui posava l’estrella al capdamunt... i també fa molts més anys, quan l’infant que esperava Nadal amb delit era jo. Aquell any que el pare es va passar i va triar un arbre massa alt i, un cop a casa, el pobre avet es va passar les festes amb la punta de dalt encongida perquè tocava el sostre. I la meva llegendària malaptesa, la primera bola trencada, els meus germans fotent-se’n i la meva àvia recomanant-me “no facis viatges de presons”. Això era el que jo entenia, en realitat deia “viatges de peresós”, perquè portava massa boles de vidre cada vegada.
Tanco la capsa plena de boles i arrossego l’arbre pansit fins a l’entrada de casa. Ha deixat un rastre fúnebre de pinassa damunt del parquet. Quan l’escombro, hi trobo encara alguns paperets de colors del confeti de cap d’any. Com és habitual els darrers mesos, hi torno a veure un simbolisme clar: comencem aquest 2019 recollint amb una pala les restes de la festa. Se’m tanca la gola de pensar que comença l’epíleg.
