L'ull tancat
EscriptoraEns vam enamorar en unes colònies que vam fer al delta de l’Ebre la segona quinzena de juliol. He escrit “Ens vam enamorar” però aleshores no en dèiem així. Érem massa petits per a una paraula tan grossa. Dèiem “M’agrada” o “Vaig per ell”. A mi m’havien agradat molts nens però aquell era el primer que em feia cas i era el més guapo de tots, tret d’en Miquel, el cosí de la meva veïna, a qui havia vist dues vegades però que em va agradar durant tot el curs de tercer.
Vam ser la xafarderia d’aquelles colònies. Els altres nens i nenes ens feien de missatgers: “M’ha dit que va per tu però que no t’ho digui", i coses així. I els monitors feien broma: “Mira, ja venen els nuvis!”
L’últim dia de juliol va ser un drama. Ens vam posar de costat per poder enllaçar-nos les mans mentre cantàvem 'L’hora dels adeus' i aquell contacte va alimentar durant tot el mes d’agost els meus somnis febrils. Quan vaig enfilar-me al cotxe dels meus pares plorava com una magdalena, i quan va arrencar i el mirava per la finestra com ell em feia adeu amb la mà em sentia com la protagonista d’una pel·lícula.
Tot el mes d’agost, que jo passava a casa dels avis, va ser un seguit de despertars inquiets. Sense beure la llet em posava un pantaló curt i una samarreta i baixava a mirar la bústia. Si hi havia carta, la deixava a sota del coixí, anava a esmorzar i després em tancava a l’habitació per llegir-la. Era un moment de silenci i recolliment, semblant a la missa del diumenge.
Havíem acordat que en lloc de posar el nostre nom al remitent –això ho feia molt més emocionant– hi dibuixaríem un símbol que només nosaltres dos entenguéssim. Com que ell tenia els ulls verds i jo sempre li deia que els trobava preciosos, em va dir que dibuixaria un ull ben vistós. “Si tinc males notícies –em va dir–, l’ull estarà tancat”.
Vaig rebre vuit o nou cartes amb un ull ben obert al darrere. I a final d’agost va arribar aquell sobre amb un ull tancat. Mai un dibuix m’havia entristit tan sobtadament. Aquella parpella abaixada, amb pestanyes llarguíssimes, era pitjor que una calavera o que un dimoni amb banyes i tot.
La vaig obrir i a dins no hi havia res. Vaig pensar que potser era un error i que s’havia oblidat de posar-hi la carta. Però no li vaig escriure. I ell tampoc, mai més. I fins avui. Aquest matí ha vingut a l’oficina bancària i l’he atès fent veure que no el coneixia. Després m’he penedit de no haver-li dit que encara guardo el sobre de l’ull tancat. Potser hauríem rigut.
