Tatuatges amb història (mal entesa)
MedievalistaDe l’assalt al Capitoli de Washington dimecres passat, les imatges de Jake Angeli seran possiblement les més recordades: amb la cara pintada amb els colors de la bandera nord-americana, el barret de pell amb banyes de bisó i el tors nu lluint tatuatges, va acaparar les càmeres i va arribar a pujar a l’estrada del Congrés. L’aspecte paròdic de tot plegat no ens hauria de fer perdre de vista que ens trobem davant d’una nova mostra de l’embranzida que estan agafant els pobres ideals dels supremacistes blancs als Estats Units i al món, sovint davant la permissivitat dels poders establerts.
Fa unes setmanes posàvem de manifest les connexions entre la teoria de la conspiració i els totalitarismes, i els tatuatges de Q-Shaman (aquest és l’àlies d’Angeli, per la seva afiliació al moviment conspiranoic QAnon, segons el qual l’actual president dels Estats Units està lliurant una batalla secreta contra una xarxa satànica, pederasta i caníbal formada per líders del Partit Demòcrata, alts funcionaris de Washington, estrelles de Hollywood i magnats jueus com George Soros) no fan més que insistir en aquest punt. No són tatuatges qualssevol, sinó que representen tres motius associats al paganisme escandinau.
Els símbols
De dalt a baix: el primer és el valknut o nus del guerrer, símbol del qual només és conegut el registre arqueològic i de significat ignorat (però que s’associa a Odin, el pare dels déus, que dirigirà l’exèrcit de guerrers morts en combat el dia del Ragnarok, el judici final escandinau); el segon és Yggdrasil, l’arbre del món; el darrer és el martell de Thor (Mjölnir), que provoca el llamp i el tro. Ara bé, què hi fa un home de Phoenix (Arizona) amb aquests signes, i quina relació tenen amb el totalitarisme?
Per entendre-ho cal anar al segle XIX, quan els romàntics alemanys i escandinaus van començar a aprofundir en la religió que havien compartit en l’antiguitat els pobles de l’àmbit lingüístic germànic (escandinaus, holandesos, anglosaxons, alemanys…). Per fer-ho, disposaven de les sensacionals fonts escandinaves i, sobretot, islandeses. Cristianitzats molt més tard que els seus cosins centreeuropeus, els escandinaus havien mantingut les creences paganes fins al segle XI, i durant els segles XIII i XIV les van posar per escrit juntament amb una bona quantitat de cicles de llegendes procedents d’altres pobles germànics (quan Wagner escrigui la seva gran tetralogia, per exemple, emprarà sobretot la Saga dels Volsungs, que tot i ser noruega i del segle XIII, recull històries del centre d’Europa i del segle V). Va ser sobretot a l’Alemanya de finals del XIX i principis del XX que es va començar a crear la visió d’una antiga i gran comunió de pobles germànics. Descendents dels indoeuropeus (la famosa raça ària) igual que els llatins, els celtes o els eslaus entre d’altres, els germànics estaven units per unes llengües i cultures similars, i per una religió rude i guerrera que representava uns valors de puresa moral i racial que s’havien començat a perdre amb el contacte amb els romans i la cristianització.
Quan al tombant del segle XIX l’arqueòleg Gustaf Kossinna va afirmar, a més, que els pobles indoeuropeus procedien originalment del sud d’Escandinàvia, i que des d’allà s’havien estès, la joia va ser completa: la raça germànica era la més propera al tronc central indoeuropeu, i la seva religió originària, la més pura i autèntica. No és estrany que durant el nazisme els membres de les SA i les SS realitzessin rituals d’iniciació que creien propers als dels guerrers consagrats a Odin, i tampoc no ho és que els supremacistes blancs americans d’avui hagin recuperat tota aquesta imatgeria, que és el símbol d’una fictícia unitat i puresa racial anteriors destruïdes pels enemics de la raça blanca.
Una visió amb poc fonament
Ara bé, cada cop tenim més clar que tota aquesta visió té poc fonament. Per començar, la idea que les llengües indoeuropees vinguessin del sud d’Escandinàvia està totalment desacreditada, així com cada cop més la idea que els aris fossin una raça. És més, els vikings, vehicle principal de transmissió de tots aquests mites, podien ser moltes coses, però, per la seva naturalesa, ben poc probablement podien ser una raça pura (si és que això ha existit mai en la història).
Per altra banda, dècades d’estudis han permès entendre que la concepció que ens ha arribat de la religió nòrdica és una de molt particular, la dels escandinaus medievals, un poble especialment militaritzat: sense desmerèixer gens el tresor que representa, la complexitat i riquesa de l’àmplia mitologia germànica anava molt més enllà. Hi ha fins i tot qui opina que el mateix déu Odin, tal com ens el mostren les fonts nòrdiques, posseeix nombroses característiques sincrètiques, preses potser de pobles tan poc indoeuropeus com els finesos.
I és que fer fetitxes a partir del passat és sempre un empobriment i. sovint, com en el cas d’Angeli -que va néixer el 1988 i, des de fa mesos, és conegut com un fervent partidari de Donald Trump- porta, essencialment, a fer el ridícul.
