Els símbols no es toquen
Si el futbol és un fenomen de masses és perquè, com altres modalitats d’equip, permet expressar-nos tribalment, canalitzar una identificació geogràfica, cultural o sentimental utilitzant un univers de símbols en lloc d’instruments més directes i violents, malgrat que aquests també s’usin sovint amb una excusa esportiva. El màrqueting i el negoci voraç, però, han empastifat el distintiu més senzill i més essencial de les entitats esportives: els colors i la seva geometria.
Mundo Deportivo va publicar, fa uns dies, que la directiva del Barça havia rebutjat la proposta d’un uniforme rèplica de la creu de Sant Jordi, vermella sobre fons blanc, que Nike havia concebut com a segona equipació per a la temporada 2020-21. Seria poc respectuós amb la història del club que la decisió hagués obeït a prejudicis al voltant d’un color emblemàtic de l’etern rival madrileny, però que també s’associa amb el València o el Sevilla, i que tots els equips de la NBA lluïen en els partits com a locals fins al canvi de la norma l’any passat. El Barça ha vestit de blanc per coincidència de color amb l’oponent des que es van introduir les camises de reserva, ja fa més de cent anys, i fins als anys de Cruyff com a jugador. Els primers pantalons dels Gamper, Witty, Quirante o Comamala eren, també, blancs, tal com es va encarregar d’apuntar Nicolau Casaus quan el primer disseny de la casa Kappa, el 1992, incloïa una franja blanca a l’espatlla, les mànigues i els shorts. Són menys coherents amb la tradició els degradats, l’aprimament de les ratlles o la disposició en horitzontal, si bé als estatuts no està especificat com s’ha de lluir la paleta cromàtica corporativa. Però l’aficionat modern s’ha resignat tant als costosos exercicis anuals de creativitat de la firma que vesteix el seu equip que entoma com a extraordinari, per exemple, que el Betis hagi recuperat enguany les tretze franges verdes i blanques per al seu uniforme, reflectides a l’escut del club des del 1957. Són pocs els socis del Girona que reclamen una samarreta amb cinc barres vermelles, tres per al tòrax i una per a cada braç, com s’havien dut tota la vida. En canvi, els fans del Cardiff City van passar-se dos anys i mig protestant per un canvi del blau al vermell, pur caprici del propietari malaisi del club.
S’han registrat veritables aberracions en uniformes que, amb tota la bona voluntat del món, havien de servir per commemorar efemèrides. S’han vist conjunts humils que, obligats a recórrer a ofertes de grans superfícies, han hagut de renunciar als colors històrics per quadrar el pressupost. I no és rar, en competicions escolars, jugar amb la samarreta girada a falta d’uniforme suplent. Per contra, costa d’acceptar que, per una temporada, el Barça disposi d’una equipació blanca: però parlem de l’exèrcit desarmat d’un país atàvicament acomplexat.
