La síndrome Solsona
BarcelonaDilluns passat el meu gran ídol futbolístic, el meu únic ídol, va fer 69 anys. El futbol, l’Espanyol, per a mi és, com va escriure Javier Marías, la recuperació setmanal de la infància. Una infància en què “el noi de Cornellà”, títol ben premonitori, regnava a Sarrià. Amb una qualitat única, amb una relació íntima amb la pilota –sempre prop dels peus–, amb el cap sempre alçat, amb uns canvis de joc màgics, amb un xut potent –tot i que esporàdic– i amb poc interès per defensar. La seva marxa al València va ser un dels grans disgustos que recordo d’aquella etapa de la meva vida en què tot era felicitat.
Enyoro Sarrià i enyoro Solsona al mig del camp perquè enyoro la meva infància. I també el futbol d’abans: el de les cinc de la tarda, l’olor de puro, el Morgan venent alcohol (“Cerveza, Coca-Cola, copitas deeee coñac”), els jugadors sense tatuatges i amb panxeta, els positius i negatius (res a veure amb les PCR) i les numeracions de l’1 a l’11. I el Solsona, sempre amb el 8. Per ell vaig tenir clara la resposta el primer cop que, en una prova per entrar a jugar en un equip, em van preguntar la meva posició: “Interior dret”. I vull el número 8, em va faltar afegir-hi.
Quan fa dues temporades va esclatar Óscar Melendo em vaig entusiasmar: un jugador de la casa, tècnic, murri, hàbil. Tenia tot allò que m’agrada d’un futbolista. Un amic perico –crític, ja aleshores, amb el jugador de Sant Adrià– em va dir que em passava el mateix que a molts pericos històrics: que tenim debilitat pels jugadors baixets. Tot i que en tinc un motiu evident, no m’ho vaig prendre com una qüestió personal. I em va fer pensar que potser sí, que molts pericos busquem el paradís perdut que representa Solsona. Paradís que, com tots, és irrecuperable.
Gràcies, en últim terme, a aquesta columna he acabat coneixent el meu ídol. El meu jo nen va ser feliç el primer dia que el vaig abraçar. Després hem coincidit força vegades i en una d’elles li vaig parlar del meu entusiasme per Melendo. El va compartir. "Al camp em recorda a tu", vaig gosar dir-li traint-me a mi mateix. "Home, Xavier –em va contestar–, jo era més ràpid i tenia més bon xut". Sí, Dani, tens tota la raó. Ara un altre jugador petit, tècnic i de la casa em torna a enamorar. Aquest és més ràpid i té més bon xut. ¿És la síndrome Solsona que em fa veure ídols on només hi ha bons jugadors? ¿És la debilitat pels jugadors baixets? Quan la pandèmia ens deixi quedar per dinar l'hi hauré de preguntar a l’ídol i mestre.
