“El sistema penitenciari nord-americà es basa en la tortura”
Marina Perezagua novel·la el corredor de la mort a 'Seis formas de morir en Texas'
BarcelonaA Texas, els certificats de defunció tenen només sis opcions: mort natural, accident, suïcidi, homicidi, pendent d’investigació i mort a causa d’un motiu desconegut. El funcionari que ha d’omplir el formulari d’un pres executat al corredor de la mort ha de marcar la casella d’homicidi. “Així, l’estat admet que assassina amb regularitat”, diu Marina Perezagua. Nascuda a Sevilla el 1978 -tot i que viu a Nova York des de fa gairebé dues dècades, on ha estat professora a la Stony Brook University-, acaba de publicar una de les novel·les més inquietants d’aquesta tardor, Seis formas de morir en Texas, debut amb Anagrama després de quatre títols a Libros del Lince, entre els quals hi ha Yoro (2015) i Don Quijote de Manhattan (2016).
El canvi de to es fa evident des del principi del llibre: “ Algunas de las historias más singulares que suceden entre los muros de una prisión no pueden ser contadas ”, escriu Perezagua, que aconsegueix contradir la seva pròpia afirmació a partir d’una de les línies argumentals de la novel·la, que transcorre al corredor de la mort de Mountain View, on la Robyn espera que es faci efectiva la pena capital mentre escriu cartes al seu pare. La noia, de 32 anys -i invident-, ha estat condemnada per haver assassinat la seva mare -onze punyalades i el cor arrencat-, tot i que és innocent. “El sistema penitenciari nord-americà es basa en la tortura -diu l’autora-. Les presoneres són violades sistemàticament pel personal de seguretat. Al corredor de la mort hi ha una execució gairebé diària. Llum permanent. Soroll. Pots esperar molts anys que arribi el dia, però no ho sabràs fins unes hores abans”.
Cossos sense òrgans
L’absència del cor de la víctima estructura la segona línia argumental de la novel·la, potser encara més fosca que la primera: el tràfic il·legal d’òrgans a la Xina. Les dues històries estan connectades perquè el cor d’un xinès mort en una presó ha acabat viatjant fins als Estats Units a la dècada dels 80. Els hereus del mort intentaran recuperar-lo perquè, segons la tradició budista, si algú és enterrat sense cor no podrà descansar en pau fins que la víscera retorni al seu lloc d’origen. “En realitat és una novel·la que ens parla del cos, del desig, del sexe i de la sensualitat”, explica l’editora Silvia Sesé. L’escriptora ho corrobora. “La temàtica és dura, però hi ha una història d’amor i aborda també com la Robyn descobreix el sexe dins de la presó -diu-. Durant l’escriptura del llibre vaig visitar diversos centres penitenciaris, vaig llegir sobre presos que han estat al corredor i vaig parlar amb amics que coneixien experiències de convictes sentenciats a mort. Hi ha presos que provoquen els guàrdies perquè els apallissin: és l’única forma de sentir el contacte humà d’algú altre mentre esperen l’execució”.
Perezagua volia abordar dues “il·legalitats”, una de “camuflada”, com és el sistema penitenciari nord-americà, “capaç d’acabar amb la vida d’innocents”, i una altra que va fer furor a la Xina durant els anys 90 i que encara ara és habitual. “Si mires la xifra de donacions voluntàries d’òrgans per cada milió d’habitants, és de 0,2 -diu-. Així i tot, continua sent el país on es fan més trasplantaments”.