Els SMS no són la solució per a les emergències

L'accident mortal de dimarts en una indústria del polígon petroquímic del Camp de Tarragona ha aixecat polèmica des de pocs moments després de l'explosió. Els veïns de la zona denuncien que el dispositiu d'alertes d'emergència a la població, basat en sirenes, no va funcionar, i tot i que es van difondre missatges per les xarxes socials, no tothom hi té accés. Per aquest motiu, durant les hores posteriors a l'explosió diverses veus van proposar que s'implanti un sistema d'informació d'abast més ampli, enviant missatges de text SMS als telèfons mòbils. Alguna autoritat va recollir aquesta demanda i va arribar a declarar que ho estudiarien.

En realitat, però, els SMS no són una bona solució per a la comunicació d'emergència. És cert que els missatges de text representen un dels canals de comunicació amb més audiència potencial que hi ha: pràcticament tots els telèfons mòbils –fins i tot els més bàsics, sense aplicacions de missatgeria ni accés a internet– poden rebre'ls. Però el servei de SMS es basa en els números de mòbil dels destinataris i no està pensat per a la difusió massiva de missatges en una zona geogràfica determinada. I encara menys per fer-ho en un període de temps molt breu: les plataformes de missatgeria de les operadores de telefonia tenen una capacitat considerable, però la distribueixen al llarg de les hores en forma de cua que es va buidant progressivament, de manera que en moments punta –penseu en les nits de Cap d'Any– els missatges poden tenir retards de segons o minuts. A més, l'actual legislació europea sobre protecció de dades requereix que els destinataris de les comunicacions s'hagin donat d'alta prèviament per rebre-les, i això deixa oberta la possibilitat que molts afectats per una emergència –incloses les persones que no resideixen ni treballen habitualment a la zona– no s'hi arribin a inscriure mai i quedin fora dels avisos.

Avisos massius geolocalitzats

Ara bé, hi ha diversos llocs del món on les autoritats ja notifiquen les emergències enviant missatges de text a tots els telèfons mòbils que hi ha en una zona. Entre altres, ho fan els Estats Units, el Canadà, el Japó (per als terratrèmols), Taiwan, Xile, els Emirats Àrabs, Corea del Sud, les Filipines i Sri Lanka. En tots els casos es fa servir un sistema anomenat Cell Broadcast (CB), inclòs en totes les generacions de telefonia mòbil des de la 2G fins a l'actual 5G i que permet enviar directament a tots els terminals que estiguin actius en una zona determinada –delimitada per la cobertura de les antenes emissores triades per difondre– missatges que poden arribar en pocs segons a milions de destinataris, de manera que no es veuen afectats per eventuals situacions de congestió de la xarxa ni contribueixen en crear-la, no vulneren la privadesa dels ciutadans i es mostren a la pantalla dels seus terminals sense que ells hi hagin d'intervenir.

L'adopció del sistema Cell Broadcast –tècnicament anomenat SMS-CB, servei de missatges curts amb difusió per cel·les, a diferència dels SMS convencionals, que són SMS-PP, punt a punt– va ser promoguda per l'Institut Europeu d'Estandardització de les Telecomunicacions (ETSI) a partir de l'any 2006, després del tsunami del 2004 a l'oceà Índic i del pas de l'huracà Katrina pel sud dels EUA l'any següent, fets que expliquen la seva distribució geogràfica fins ara. L'objectiu era atendre uns requisits teòrics de capacitat i rapidesa (fer arribar la comunicació al 97% de la població de la zona afectada en menys de cinc minuts), geolocalització (tots els mòbils en funcionament i sota cobertura de les antenes, però no els de més enllà per evitar que el pànic es propagui), congestió de les xarxes, seguretat i privadesa, fiabilitat (només les autoritats poden emetre alertes), rendiment tècnic i condicions de visualització (el ciutadà no ha d'instal·lar cap aplicació ni activar cap funció al seu aparell; el missatge d'emergència ha de ser identificable clarament com a tal i continuar visible fins que l'usuari l'anul·li manualment).

Els missatges d'alerta CB només poden contenir 93 caràcters, davant els 140-160 dels SMS. Però a diferència d'aquests, que només permeten encadenar-ne cinc (700-800 caràcters en total), els CB poden encadenar fins a 15 pàgines, amb una capacitat total de gairebé 1.400 espais. A més, els enviaments es poden diferenciar per idioma, la seva freqüència es pot programar entre dos segons i 32 minuts, i el servei recull cinc nivells de gravetat dels avisos: des de la mínima, que es fa servir per als simulacres (com el que l'agència d'emergències dels EUA va enviar l'octubre del 2018 sota el títol Alerta Presidencial), fins a la màxima, que s'aplica en els casos més greus com huracans o atacs terroristes. Enmig hi ha les amenaces menys greus, les informacions de protecció civil i el cas específic (un codi anomenat AMBER) per localitzar una criatura perduda. Els receptors dels missatges CB no poden respondre'ls pel mateix canal, com els SMS, però sí mitjançant adreces web o números de telèfon inclosos en el text.

2022, data límit

Estats europeus com Holanda, Lituània i Romania ja fan servir el sistema Cell Broadcast. Grècia va provar-lo a finals de l'any passat a la regió de Siros i Itàlia té previst implantar-lo durant aquest any. A la resta d'Europa, inclòs l'estat espanyol, la cosa va més lenta: podríem trigar fins a dos anys i mig a disposar d'alertes mòbils d'emergència. L'administració espanyola encara està pendent de transposar el Codi Europeu de Comunicacions Electròniques, que estableix el 21 de juny del 2022 com a data límit per desplegar el servei Cell Broadcast a tots els estats de la UE, sota la denominació genèrica EU-ALERT. Les operadores de telefonia han confirmat a l'ARA que ni tan sols tenen activat el mecanisme perquè les autoritats puguin difondre alertes CB, i desvien a l'administració la responsabilitat sobre la implantació del servei. És en aquest aspecte on es preveu que el Govern de la Generalitat pressioni l'estatal després de l'accident d'aquesta setmana.