Sobre la crisi dels cinquanta

Arribar a la mitjana edat és veure els pares ancians i segurament copejats, o haver-te de conformar amb recordar-los. La mitjana edat és adonar-te que les pròximes estacions es diuen vellesa i mort. Descobrir, gairebé de cop, que la vida t’ha empès ja fins al primer rengle, que la pròxima generació que desapareixerà serà la teva, tu. Que la majoria ja són al darrere, com la major part del teu temps.

Això fa que quan un és als cinquanta -a vegades uns anys abans o després- no pugui evitar rumiar en el futur. Què puc fer amb el que queda? I sobretot: què en vull fer?

Projectar-se endavant ve acompanyat inevitablement d’una mirada enrere. Una cosa i l’altra sempre van plegades, esdevenen inseparables. A tothom, o a quasi tothom, cap a la meitat de l’existència li arriba aquest moment, si no és que sigui un frívol, un inconscient o un tocat del bolet. El moment de posar-se davant del mirall, de palpar-se el rostre i el cos. Se’n diu la crisi de la mitjana edat o dels cinquanta, i a vegades pot desembocar en decisions radicals i algunes vegades grotesques.

A aquesta edat es poden produir tota mena de canvis. Les possibilitats són gairebé infinites. Hi ha gent que ha sortit finalment de l’armari, o s’han divorciat, o s’han buscat un o una amant; d’altres han abandonat la gran ciutat o s’han alçat del sofà i s’han convertit en triatletes, i encara d’altres, per exemple, han decidit fer la volta al món o endinsar-se en la meditació budista.

Més prosaic, potser, és el que va fer un bon amic meu. Duia una temporada comentant a la seva dona de comprar-se una moto grossa (ell, quan era jove cavalcava una Vespa). Ella l’hi provava de treure del cap, fins que un dia, sobtadament, va canviar de parer: “Per què no te la compres, la moto?”, li va dir. La meva hipòtesi és que va intuir que la crisi era severa i va calcular que valia més la moto que no pas que el marit fes alguna atzagaiada de les que els homes solen fer a la meitat de la vida (recordem, per exemple, com, en una de les pel·lícules que aborden la qüestió, American beauty, el protagonista -interpretat per Kevin Spacey- perd l’oremus per l’amiga de la seva filla adolescent).

La mirada enrere. Aquesta és la part segurament més delicada i decisiva de la crisi de la mitjana edat. Mirar enrere i fer balanç. El passat pot donar lloc al dolor, al lament, a l’autocompassió, a la frustració i, en el menys greu dels casos, a una intensa nostàlgia. Agafem, per exemple, l’escriptor noruec Karl Ove Knausgård. La seva oceànica obra La meva lluita es pot interpretar com l’esforç titànic i gairebé salvatge per purgar, metabolitzar, el seu passat, un passat habitat per un pare distant, violent i alcohòlic.

El filòsof Kieran Setiya ha escrit un interessant llibre sobre la crisi de què parlem. La portada l’ocupa una il·lustració d’Antonio Terlizzi en què es veu un home sol al cim d’una muntanyeta petita i punxeguda. A baix, a una banda, un nen acabat de néixer. A l’altra, un ancià. Tots tres són la mateixa persona, però tenen perspectives radicalment distintes. Un cop a mig trajecte, segons com avaluem la pujada, decidirem si seguim el mateix camí o n’agafem un altre per baixar.

Setiya, a En la mitad de la vida. Una guía filosófica, fa una crida a no prendre’s massa a la valenta aquest nostre balanç del passat. Entre altres coses, perquè tendim a idealitzar enganyosament el que hauríem pogut fer o ser i no vam fer o ser. Cal saber, avisa l’autor, que, en canvi, el que hem viscut és real, viu, valuós. També aconsella provar de gaudir no tant de la feina feta, del que hem completat, sinó de fer la feina, per avorrida o absurda que pugui semblar. I, en la mateixa línia, buscar aficions que ens agradin per elles mateixes i ens subjectin a l’instant present.

L’últim salvavides existencial no és sempre fàcil d’atènyer, però és també el més eficaç. I és el mateix que Viktor Frankl va descobrir com a presoner dels camps nazis: que tenir un perquè, una causa enllà d’un mateix, en donar sentit a l’existència augmentava les probabilitats de sobreviure a l’horror. Qui no ho tenia, desistia i moria abans.

El nostre contemporani Kieran Setiya, òbviament per altres vies, arriba a la mateixa conclusió, i afegeix que en les nostres societats l’antídot contra la buidor o la sensació de fracàs associats a la crisi dels cinquanta el proporciona en moltes ocasions el poderós vincle amb els fills. La vivència de la paternitat o la maternitat. Aquest tipus d’amor únic i capaç de resistir-ho pràcticament tot.