Sobre terrorismes i polítiques interessades

Les recents filtracions sobre les possibles intencions de grups independentistes catalans, acusats inicialment de terroristes, mereixen atenció per diversos motius. Primer, perquè es tracta de filtracions de fets parcials en una investigació subjecta al secret sumarial; segon, per l'impressionant profit i el rèdit polític que proporciona a alguns partits, molt donats a amplificar el que de moment són supòsits per convertir-los en realitats ja succeïdes; i tercer, per la confusió que provoquen els termes emprats, aspecte en el qual em centraré.

Terrorisme és un terme que històricament ha estat manipulat fins a la sacietat, moltes vegades per desqualificar i criminalitzar els que en realitat practiquen un altre tipus d'activitats –des dels sabotatges sense violència física fins a la desobediència civil o la dissidència política–, de manera que alguns mitjans de comunicació i organitzacions com Amnistia Internacional defugen fer-lo servir. Encara que hi ha una definició de sentit comú –que és el fet de provocar terror mitjançant actes violents que afecten la vida i la integritat física de les persones–, en termes més jurídics hi ha un debat no finalitzat, fins i tot al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, ja que des de l'atemptat a les Torres Bessones del 2001 se centra molt en particular en el terrorisme jihadista o en els grups i persones que entren a formar part de les llistes terroristes –on és molt fàcil entrar i molt difícil sortir-ne–. Per a l'Alt Comissionat de Drets Humans, per terrorisme s'entenen comunament actes de violència dirigits contra els civils procurant objectius polítics o ideològics, cosa que d'entrada ens portaria a qüestionar totes les guerres. L'Oficina de les Nacions Unides de Lluita contra el Terrorisme no es va establir fins al juny del 2017, però un any abans, l'1 de juliol del 2016, l'Assemblea General va aprovar una important resolució que vull destacar, i en la qual reafirmava que "els actes, mètodes i pràctiques de terrorisme en totes les seves formes i manifestacions constitueixen activitats l'objecte de les quals és destruir els drets humans, les llibertats fonamentals i la democràcia, amenaçar la integritat territorial i la seguretat dels estats i desestabilitzar els governs legítimament constituïts".

D'acord amb aquesta interpretació, qualsevol violència de caràcter secessionista o desestabilitzadora podria entrar en la categoria de terrorisme, cosa que facilita l'acusació si enmig hi ha actes de sabotatge o acció directa pertorbadora, encara que no resol un problema d'entrada, que és el significat primigeni de la violència i l'amplitud de les seves manifestacions (física, simbòlica, cultural, estructural, etc.). ¿On és el límit d'aquestes violències i quines han de ser les circumstàncies que l'envolten per qualificar-les com a terroristes? Es tracta d'una discussió que de moment no té fi, però sí que sabem una cosa del tot certa: qualsevol atemptat premeditat i sistemàtic contra la vida de les persones, justificat per motius polítics, religiosos, ètnics i d'altres categories, és terrorisme pur. Aquí hi entren des d’ETA fins al bombardeig de ciutats, matar de fam per setge i una infinitat de casos actuals, la majoria practicats pels estats, que no obstant això rebutgen el terme terrorisme d'estat. Em resultaria molt fàcil fer-los la llista d'aquells que més ho practiquen, de la mateixa manera que pot fer-se una llista dels grups armats que practiquen el terrorisme de forma sistemàtica i els que només ho fan de forma residual.

Fetes aquestes primeres consideracions per desemmascarar l'ús interessat del terme, igualment convé aclarir que l'ús de les violències, en plural, sol anar acompanyat del menyspreu a altres persones i la seva deshumanització, la creació de la imatge d'enemic, el foment de la cultura de l’odi, el pensament únic i altres factors d'aquest immens i dramàtic magma excloent, que intenta justificar l'hostilitat extrema cap a diferents formes de pensar i viure, la qual cosa és totalment injustificable en les societats que presumeixen de ser obertes. No abordar primer aquesta fàbrica d'estigmes per anul·lar l'alteritat, i centrar-nos només en el primer debat, el del terrorisme, pot no ser més que una excusa per amagar la nostra pròpia irresponsabilitat política, la nostra ceguesa o les dinàmiques destructives de comunicació que comporten perilloses confrontacions, al culpar els altres del que en realitat pot ser un problema o un conflicte creat per nosaltres mateixos, en ser incapaços de dialogar i discutir respectuosament sobre els nostres actes i les seves conseqüències. De vegades el simple rebuig explícit de la violència física pot no ser suficient.