Les sobretaules ensucrades de TV3

Les sobretaules d’estiu de TV3 han quedat envaïdes per El paradís de les senyores, una telenovel·la d’èxit a Itàlia, on s’emet des del 2015 a RAI 1. La sèrie té molts punts de contacte amb Velvet, la ficció espanyola que té com a eix argumental la vida en uns grans magatzems de prestigi. En aquest cas, però, la història sembla que està lleugerament inspirada en l’obra d’Émile Zola Au bonheur des dames, tot i que en comptes de transcórrer a París passa a Milà.

La protagonista d’ El paradís de les senyores és Teresa Iorio, una noia siciliana que fuig de l’illa tipa de la mentalitat retrògrada i s’instal·la a Milà per ajudar els seus oncles en una petita sastreria. Però un cop arribi a la ciutat toparà amb l’encant irresistible de l’amo d’uns grans magatzems molt selectes que fan la competència al negoci dels oncles. La Teresa aconseguirà feina als grans magatzems per intentar arreglar els problemes d’aquesta rivalitat i a partir d’aquí creixerà aquest fulletó coral que es desenvolupa a la Itàlia dels anys cinquanta i seixanta.

La sèrie té totes les característiques d’una telenovel·la: desavinences entre famílies, tensions amoroses i relacions sentimentals, conflictes econòmics, traïcions, malentesos i molta dosi de melodrama carrincló endinsant-se en el vessant emocional d’una multitud de personatges. El paradís de les senyores té uns actors i actrius amb un nivell interpretatiu limitat. Alguns, triats per les seves virtuts físiques, semblen models encarcarats. Els decorats, especialment els que simulen exteriors, són de cartró pedra, i el maquillatge i vestuari és més propi d’una disfressa que d’una bona caracterització televisiva. Ara bé, en tant que telenovel·la no enganya: busca més atrapar l’espectador pels esquers argumentals que no pas per la qualitat televisiva. Pel que fa a la recreació històrica, hi ha més intenció d’exhibir els elements estètics propis de la postguerra italiana que no pas el context polític i social més enllà del masclisme propi d’aquells anys, que es mostra gairebé com una curiositat. La responsable de les dependentes dels grans magatzems donarà instruccions estrictes a les seves empleades: “Hi ha normes rígides, com ara l’obligació de la solteria. Siguin femenines però sense ostentació. S’han de maquillar, però poc. No han de mirar mai un client als ulls. I han de ser amables. L’amabilitat és la gran virtut de la bona dependenta”. El paradís de les senyores es planteja narrativament com un conte de fades. De fet, des dels primers minuts de la telenovel·la ja ens han subratllat descaradament la tensió sexual entre la humil Teresa Iorio i l’adinerat Pietro Mori i se’ns vendrà com una història romàntica en què els somnis de la protagonista es faran realitat i fins i tot superaran les seves expectatives. Després de dinar no cal que us poseu sucre al cafè perquè es preveuen unes sobretaules tremendament ensucrades.