El socialisme acollidor de Joan Reventós
Julián Besteiro va ser condemnat a cadena perpètua, tot just acabada la guerra. Les dures condicions de la presó van doblegar una salut precària al cap d’uns mesos. Va morir poc després de fer 70 anys. Havia sigut el segon president del PSOE, va presidir també la UGT i les Corts de la República. Filòsof i acadèmic brillant, va aconseguir alliberar el socialisme del llast de l’estalinisme hegemònic i va predir la socialdemocràcia que conjuguem en present.
El PSOE a Espanya i ERC a Catalunya van ser els partits més represaliats pel feixisme vencedor, perquè eren els que havien tingut més càrrecs institucionals a la República i representaven les idees contra les quals Franco, fent d’Anníbal, havia jurat odi etern: els rojos i els separatistes, amb dos grups especialitzats de la Brigada Social dedicats full time a perseguir-los. Uns i altres, PSOE i ERC, trigarien anys a refer-se d’una generació d’execucions, presons i exilis.
La recuperació del socialisme a Catalunya deu molt a Joan Reventós Carner (1927-2004). Va saber tancar el parèntesi i posar el rellotge a l’hora GMT, i així recuperar el pòsit històric del marxisme nacional de Rafael Campalans, que va dir en català el que deia Gramsci en italià. A Reventós l’intent regeneracionista li va costar una primera detenció el 1957, que va novel·lar amb bona ploma. El governador civil que el va fer agafar tenia una ràbia especial, una ràbia somatitzada contra els socialistes: Felipe Acedo Colunga va ser el fiscal militar que va demanar la pena capital a Besteiro, tot i que havia sigut professor seu a la Facultat de Dret. Els arrogants no perdonen els favors, i el president del tribunal va ser més indulgent.
Joan Reventós també era un acadèmic, professor de dret i economia. Intel·lectual molt llegit, va donar un impuls a l’editorial Ariel, essencial en publicacions de pensament polític, fent mans i mànigues per driblar la censura. De procedència culta i catalanista -net de Jaume Carner, una de les ànimes de la Solidaritat Catalana i diputat d’ERC-, va començar a conspirar en aquell univers passant també pel catalanisme eclesiàstic, en el qual coincidia amb Jordi Pujol. Reventós va contribuir a fer catalanista el socialisme, i Pujol va escorar el catalanisme conservador cap a la socialdemocràcia.
Reventós no era gaire simpàtic i s’havia guanyat una acreditada fama de garrepa, però era afable i acollidor a la casa pairal de l’avi Carner, al Vendrell. Francesc de Borja Aragay, aleshores militant d’UDC importantíssim en els operatius unitaris, explicava que a Reventós no li va fer gaire gràcia que el representant oficial del PSUC en tantes reunions, l’advocat Solé Barberà, confongués el senyorívol casal del Vendrell amb una casa de barrets de la guerra. Aquella reunió va ser el 23 de febrer del 1971 i s’hi van bastir les parets mestres de l’Assemblea de Catalunya per portar la democràcia que exactament deu anys després un cop d’estat voldria fer retrocedir a la casa de barrets que no ho era. Però l’espai més concorregut del socialisme acollidor d’en Reventós era la torre del carrer d’Anglí 35, el seu domicili protegit per una tanca amb frondositats urbanes. Aquella casa on Sarrià es fa gairebé contrafort del Tibidabo va ser redós de conspiracions de tota mena, de clandestinitats perilloses. L’aixopluc d’en Reventós, pel seu tarannà propens a parlar amb tothom, va ser molt important en l’articulació dels consensos que arrodonirien l’Assemblea. Tan estratègic era el seu paper que la policia li va posar els tentacles altre cop al damunt quan un dels seus infiltrats el va assenyalar.
A la fitxa ja hi feien constar pestes: “ Uno de los ayudantes de historia del derecho: Juan Reventós Carner; detenido, procesado, encarcelado..., por incidentes estudiantiles hace 7 u 8 años. Hoy [1966, atestat de la Caputxinada] sigue siendo profesor ayudante en dicha cátedra; tomando parte muy activa en «asesoramiento» y «dirección» de disturbios ”. Després de la reunió vendrellenca, dicten ordre de seguiment i vigilància de la casa del carrer Anglí i la llibreria Iber-Amer, a la ronda de Sant Pau 67, on tenia participació, i intervenen els telèfons de tots dos llocs.
L’activitat de Reventós és frenètica en molts fronts. D’una banda, recompondrà el socialisme creant els embrions del que serà finalment el Partit dels Socialistes de Catalunya i impulsant una generació que tindrà un gran paper, al seu costat, en la Transició i en l’assentament de la democràcia: Quico Vila-Abadal, Raimon Obiols, Isidre Molas, Pasqual Maragall, Quim Nadal, Narcís Serra, Manel Royes, Lluís M. de Puig, Lluís Armet... La capacitat d’escoltar i la vocació de l’amfitrió -també el posat a vegades esquerp del que sap callar- van fer Reventós imprescindible en el restabliment de la Generalitat i en la delicada operació de fer creïble la democràcia amb la legalització del Partit Comunista. Va ser conseller en el primer govern Tarradellas. Després, senador, diputat, president del Parlament i ambaixador a França.
Al llarg de la seva vida política, el periodisme m’hi va acostar moltes vegades. En les últimes converses el vaig percebre diferent, obert a parlar de coses de què no solia parlar, com ara les converses amb ETA que havien passat per la seva ambaixada a l’avinguda Marceau. I de Julián Besteiro.
