Socialistes jugant amb la llengua
En els últims temps, i de manera curiosament simultània, els socialistes catalans i balears han sortit a qüestionar el consens fins ara existent sobre el paper de la llengua catalana a l’ensenyament públic. A Balears no hi ha el model d’immersió lingüística que se segueix a Catalunya (per molt que els nacionalistes espanyols diguin que sí), però sí un marc jurídic que estableix el català com a llengua vehicular de l’ensenyament públic, i que situa la Universitat de les Illes Balears com a màxima autoritat en matèria lingüística. Això ara es qüestiona en els primers esborranys de la que hauria d’acabar sent la primera llei d’educació de Balears, de la mateixa manera que també qüestiona el model d’immersió lingüística el model “flexible” que aquest cap de setmana ha ratificat el PSC en la ponència política del seu congrés, després d’unes setmanes de vacil·lació en què els seus dirigents (Miquel Iceta, Eva Granados) han anat dient que només es tractava d’un altre esborrany. De la mateixa manera, el conseller d’Educació balear, el socialista Martí March, feia la setmana passada (a l’entrevista d’Enric Borràs a l’ Ara Balears ) tota casta de giragonses verbals per donar a entendre que no n’hi ha per tant, que el recorregut de la futura llei d’educació és llarg i tot just ara comença, etc.
A pesar que han donat resultats essencialment positius, ni la immersió lingüística catalana ni el marc jurídic balear són dogmes de fe, això és evident. Ara bé, com quasi sempre que els polítics parlen de llengua, els socialistes ho fan sense tenir ni idea de què parlen, és a dir, des de la ignorància i la grolleria. Els models català i balear poden ser perfectibles, segur, però és evident que qualsevol millora que s’hi vulgui fer hauria d’anar encaminada a la protecció i la promoció del català. Aquesta és la llengua que segueix estant en una clara situació de desavantatge, per múltiples motius. L’argument per justificar l’afany flexibilitzador que els ha agafat de sobte als socialistes catalans i illencs és risible: que hi ha infants que no tenen un domini prou sòlid del castellà. Ja he dit en altres ocasions que espero ansiosament que me’n presentin algun, d’aquests infants mítics que no saben castellà. A canvi, jo els puc presentar centenars d’infants i d’adults que no tenen un domini del català ni sòlid, ni feble, ni de cap tipus. I que, a més, ni volen, en segons quins casos, tenir-lo.
Més aviat fa la impressió que dues sucursals del PSOE (el PSC encara és un partit independent, però només sobre el paper) segueixen una consigna que se’ls ha donat des de Ferraz: s’ha de predicar la flexibilització perquè els sembla haver detectat que això els pot donar vots. Se suposa que el català s’ha tornat antipàtic, la llengua dels independentistes, una niciesa equivalent a afirmar que el castellà és la llengua dels feixistes. Juguen amb això, amb el component irracional de la societat, que, cada dia més, molts polítics de tots els partits semblen volen inflamar per veure si en treuen algun benefici.
