De soldat amb Hitler a arquitecte humanista als EUA

Estic sota l’impacte de la lectura de les memòries inèdites de l’arquitecte nord-americà d’origen alemany Otto Reichert-Facilides. Nascut el 1925, als 17 anys va ser cridat a l’exèrcit i l’1 de setembre de 1944 va entrar en combat davant els russos. La seva no era una família nazi, però sí de tradició militar. El pare havia estat un heroi de la Primera Guerra Mundial i havia mort en un atemptat dels partisans ucraïnesos a Odessa el 1941. L’Otto era un jove amant de la natura i l’art, a casa no es parlava de política, segurament per por. El 1943 el van convidar a ingressar a la Walfen-SS, branca militar de les SS: “¿Va ser perillós negar-m’hi? Potser”. El seu heroi esportiu d’infància havia sigut l’afroamericà Jesse Owens, estrella als Jocs de Berlín 36, una admiració compartida per molts companys d’escola, on el seu millor amic era Aaron Aronheim, l’únic nen jueu de la classe. La Nit dels Vidres Trencats (1938) la botiga dels pares de l’Aaron va ser destrossada i van marxar a Israel. L’Otto va passar l’adolescència en un institut liberal i progressista. A l’inici de la guerra, el director va ser arrestat per la Gestapo i acomiadat. El seu professor d’art un dia se’l va endur en canot al riu Weser i en un moment donat va aturar el bot i li va dir: “¿Com pot aquest règim ser tan temerari per començar una guerra que segurament destruirà Alemanya?”

Al cap d’un mes i mig d’entrar en combat, va ser ferit al maluc, l’espatlla i un braç. Va recuperar-se en un hospital a prop de la ciutat de Bamberg, a Baviera, on va quedar captivat per la catedral medieval, les escultures de la qual havia estudiat amb un amic dels pares. Un metge compassiu li va allargar la baixa fins que el març del 1945 ja no el va poder retenir. De nou al front, caminant de nit sense un rumb clar, el comandant els va dir: “Salveu les vostres ànimes”. Era la fi, la desbandada. Amb dos nois de 17 anys i ell, un veterà de 19, van abandonar les armes i es van endinsar al bosc. Era l’1 de maig, Hitler s’acabava de suïcidar. Van trobar un grup d’alemanys civils assassinats i es van posar les seves robes. Enmig del caos, van passar entre soldats nord-americans i russos, fins que uns de britànics els van retenir, però ell va fer amistat amb el vigilant, de la seva edat, que se’n va compadir i els va deixar escapar. La guerra havia acabat i l’Otto estava “determinat a construir una nova vida”.

Amb la mare i els germans, van trigar dos anys a reconstruir casa seva. Ell va treballar a la cuina d’un club americà. Gràcies a una beca, va començar a estudiar arquitectura, incloses les pràctiques de paleta. El 1950 li va arribar la gran oportunitat, una altra beca, ara per anar a la Universitat de Colúmbia, a Nova York. Tenia 25 anys. Va creuar l’Atlàntic en vaixell, previ pas pel Mediterrani, amb escala a Barcelona, ciutat a la qual acabaria fent estades durant molts anys després de casar-se amb Nury Vandellós, filla de l’economista i demògraf exiliat Josep A. Vandellós, salvat a l’inici de la Guerra Civil per Lluís Companys de la persecució de la FAI i establert primer a Veneçuela i després als Estats Units. Otto va retornar a Alemanya, on va començar la carrera professional, però el 1957 es va instal·lar definitivament als EUA, completant la formació a Harvard, on el degà d’arquitectura, Josep L. Sert, exercia una influència abassegadora, era “un dictador” i “un gran arquitecte”. Establert a Filadèlfia, va convertir-s’hi en un arquitecte de referència, autor de l’Academy House (seu de l’orquestra i teatre d’òpera). L’adaptació als entorns urbà i natural i “la preocupació per la condició humana” són a la base de la seva arquitectura. Amb 95 anys, viu amb la Nury. “Tres generacions de la meva família van estar exposades al terrible flagell de la guerra entre 1870 i 1945. Espero ferventment que els nostres fills i nets no hagin de passar mai per això”.