Solidaritat o interès comú?
En una reunió de ministres de Finances de la zona euro, el representant grec, Euclid Tsakalotos, fart de sentir parlar els seus col·legues de solidaritat en relació al rescat del seu país, els proposava canviar-la pel més simple interès comú europeu, si és que existia, i es preguntava si se satisfeia millor carregant la responsabilitat de la crisi sobre els més febles. Per a sorpresa de tots, el representant grec no demanava més diners per a Grècia sinó més inversió arreu d’Europa per empènyer tota l’economia europea.
De fet, i si tirem una mica enrere en el temps, abans de l’ampliació de la UE amb els països de l’Est els principals receptors de fons de cohesió europeus van ser Grècia, Portugal, Espanya i Irlanda. No estranyament, els quatre països que després van haver de ser rescatats. I dic no estranyament perquè ofegar amb diners uns països que ja estaven creixent més que la resta inevitablement havia de suposar-los un excés de demanda interna i una alta inflació que faria caure la seva competitivitat i faria créixer el dèficit comercial i el deute extern. Per tant, l’ajuda europea va acabar sent, de fet, la millor via imaginable per enfonsar-los.
Una cosa molt similar passa amb la suposada solidaritat interregional espanyola, tan perversa que castiga tant qui pateix dèficit fiscal com qui gaudeix de superàvit. Entre els primers, Catalunya i les Balears, amb les pitjors ràtios socials en relació a un PIB que produeixen i del qual no disposen; entre els segons, unes quantes comunitats autònomes espanyoles amb uns indicadors socials excel·lents en relació a un PIB que és més baix que aquell de què disposen. Aparentment, els primers hi guanyen i els segons hi perden; en realitat, hi perden tots dos. Els primers, amb uns diners que veuen marxar i que necessitarien per atendre unes necessitats socials que palesen les xifres de pobresa extrema i relativa; els segons, amb una pèrdua de competitivitat similar a la que comentàvem abans i que els condemna a un atur alt.
Ara ja és tard per mirar de recompondre aquest disbarat intentant implementar, en tot cas i per exemple, uns mecanismes com ara el que hi ha vigent a Alemanya, orientat a disminuir les disparitats regionals en comptes de congelar-les. Per tant, no tan sols limitant temporalment i quantitativament les transferències fiscals, sinó també decidint conjuntament, donants i receptors, les inversions que es faran per impulsar el desenvolupament dels segons. Però que sigui tard per fer-ho a Espanya no vol dir que ho sigui per a Europa, on com a membres de ple dret també ens trobarem, i de manera ampliada, amb la necessitat de resoldre les disparitats regionals; i on haurem de triar entre una solidaritat mal entesa o un interès comú que satisfaci a tothom.
Tornant a Tsakalotos, un bon economista d’esquerres menys messiànic que el seu predecessor, deixem-nos de bones intencions i bones paraules i canviem-les per bones pràctiques. No cal que els contribuents alemanys transfereixin diners a Grècia; cal que abandonin l’obsessió per l’austeritat i el superàvit i que es gastin a bastament els seus diners a casa seva. Això augmentarà les seves compres als seus veïns i, encara més important, farà augmentar els seus preus i els seus salaris, de manera que s’ajustarà la seva competitivitat a la dels seus veïns en comptes d’obligar-los a augmentar-la a còpia de continuar abaixant salaris i prestacions socials, que és el que van fer els alemanys abans, és cert, però que quan ho fa tothom no pot dur sinó a la Gran Recessió que hem viscut.
L’estalvi només és bo si algú altre l’empra. Altrament, l’excés d’estalvi porta a la recessió. De fet, els baixos tipus d’interès europeus, que tant molesten els estalviadors alemanys, són el resultat directe del seu propi estalvi sense destí. Per tant: “Gasteu, maleïts, gasteu”. Dignifiqueu la vida d’aquest 20% de treballadors precaris que teniu. Gasteu tant com ens caldria fer-ho a nosaltres, que no podem per culpa d’una solidaritat mal entesa que castiga benefactors i beneficiaris.
