La solitud catalana

En temps de confusió i xivarri, sempre val la pena tornar als clàssics; als clàssics catalans, en aquest cas. Rellegir Josep M. Castellet, en els seus textos memorialístics, però també en les seves reflexions político-culturals — que també en va escriure, i de molt importants i interessants —, és un exercici extraordinari per carregar piles, desemboirar-se, mirar el món — català, espanyol, europeu...- amb noves perspectives i, sobretot, amb un punt d’esperança, d’optimisme gramscià: el pessimisme de la intel·ligència, l’optimisme de la voluntat.

Tot plegat són reflexions que es poden fer quan un recupera de la biblioteca un dels llibres de Josep M. Castellet menys citats del conjunt de la seva bibliografia: Per un debat sobre la cultura a Catalunya, publicat el gener de 1983 i, pel que explica l’autor, escrit i reescrit entre les darreries de 1980 i l’any 1982. Les dates són importants; per això, les vull remarcar: a la primavera de 1980, i per a sorpresa de gairebé tothom, la coalició Convergència i Unió va guanyar les primeres eleccions catalanes. Era el principi de la fi d’una llarga etapa històrica per al país, que ja venia dels anys seixanta, en ple franquisme, en la qual semblava que l’esquerra catalana — política, cultural, social — era el bloc hegemònic i director de la llarga transició entre la fi de la dictadura i els primers passos de la Catalunya democràtica i autònoma.

Les coses no van anar d’aquesta manera i, a començament dels anys vuitanta, l’esquerra catalana va entrar en procés de crisi i confusió notable, començant per l’explosió del PSUC i acabant amb l’assumpció de l’estratègia autonomista-espanyolista del PSC en relació al PSOE. Enmig d’aquest marasme, i davant els primers passos del govern català en l’àmbit de la cultura, Josep M. Castellet va manifestar la seva inquietud respecte al que ell considerava una política pública de cultura fallida i reclamava un pacte cultural, de país, nacional. El llibre que esmento està farcit de propostes i afirmacions en aquest sentit. Però diu més coses, i una em sembla especialment captivadora i estimulant. Explica, Josep M. Castellet, que anys enrere, arran de llegir el llibre d’Octavio Paz El laberinto de la soledad, “pensava que tot conflicte d’identificació acaba amb un tancament sobre si mateix que no es tradueix en una situació d’individualisme, sinó de solitud”: “Quan hom ha especulat extensament sobre l’individualisme català, no ha equivocat el mot? La solitud no seria una qualificació més exacta? A qui interessa l’anomenat problema català? [...] En general, tant els espanyols com els estrangers no comprenen el problema català. O l’ignoren o no hi donen importància. [...] No ens enganyem respecte a això: o Catalunya interessa per determinades creacions culturals individuals — Gaudí, Miró, Dalí, J.L. Sert, etc. — o ningú no entén la queixa profunda que destil·lem. Hi ha una solitud catalana que no es tradueix en solidaritat: la temptativa de genocidi cultural franquista, a quanta gent va interessar? [...] Catalunya no interessa...” (p. 125-126).

“La solitud catalana” és un concepte bonic i suggeridor, que permet entendre aquesta estranya sensació d’incomprensió, de desconeixement, d’estranyesa, etc., que ha provocat i provoca l’explosió sobiranista dels darrers anys, no a Espanya (això ja ho donàvem per descomptat) sinó a Europa i la resta del món. Perquè em sembla relativament clar que, per molt que ens venguin l’acció exterior de la Generalitat (el Diplocat, em sembla que se’n diu) com una eina exitosa en els esforços per aconseguir suports exteriors, la sensació de solitud és la mateixa que fa quaranta anys assenyalava Josep M. Castellet.

Desenganyem-nos; som un cas estrany en el mapa europeu. Una nació lingüística i cultural — aquesta és la gran conclusió de Ramon d’Abadal i de Vinyals en les seves reflexions polítiques i historiogràfiques — que també es vol reivindicar com una comunitat política dins d’un dels estats nació més potents de l’Europa dels darrers segles; un estat nació que, d’altra banda, s’ha construït durant cinc-cents anys sobre el nacionalisme més radical i excloent i la negació de tota pluralitat col·lectiva interna. En termes polítics, la pluralitat del catalanisme i la seva transversalitat actuen com a factors de confusió, a ulls europeus. Els models comparatius no funcionen i, per tant, des de l’espanyolisme i els nacionalismes estatals (francès, alemany, etc.), tot plegat es redueix a un missatge simplista i manipulat: un únic nacionalisme, separatista — la gran aportació lingüística espanyola al món, juntament amb guerrilla i quintacolumnista —, de tendències antidemocràtiques, etc., que va en contra d’un hipotètic procés d’integració europea, que no acabem de veure mai.

Aleshores, com es pot sortir d’aquesta solitud, d’aquest aïllament? Potser pensant a fons les estratègies i actuacions de país. Si som, sobretot, una nació lingüística i cultural, potser la gran aposta és reforçar aquesta via, a pesar dels atacs, menyspreus i polítiques adverses del nacionalisme estatal espanyol. Això vol dir polítiques fortes i recursos econòmics per reforçar els sectors educatius, les universitats, el món acadèmic, la recerca, etc., a dins i a fora; aconseguir l’excel·lència en infraestructures i plataformes de recerca acadèmica i creació cultural, reforçar el mercat cultural i lingüístic a partir del que havia reclamat, a començament dels anys vuitanta del segle passat, Josep M. Castellet: un pacte cultural, de caràcter nacional, a dins i a fora; amb una projecció internacional potent, de primer ordre i entesa com a estratègia prioritària.

Mentre era a la presó, a Vichy, als primers anys quaranta, Lluís Nicolau d’Olwer explicava a Ferran Cuito que el gran èxit i el consens assolit per la Mancomunitat de Catalunya s’explicava perquè Enric Prat de la Riba es va poder centrar en la gestió de la cultura, la política científica, la infraestructura bàsica, etc., i es va estalviar — gràcies a les restriccions espanyoles — la governació dels temes més delicats: ordre públic, impostos, etc. No dic que hàgim de replegar-nos als límits de la Mancomunitat; només vull remarcar la immensa importància que té disposar d’una política potent i, sobretot, nacional — i amb recursos, naturalment — per trencar la solitud catalana i explicar a Europa que, a partir de la nació cultural i lingüística, Catalunya vol esdevenir una nació política més del continent i del projecte europeu.