“Sentir-se sol equival a fumar-se un paquet de tabac diari”

És catedràtic de neurologia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Harvard i director científic de la Barcelona Brain Health Initiative, un estudi d’investigació de l’Institut Guttmann i l’Obra Social La Caixa que pretén descobrir què podem fer per mantenir sa el cervell. Conversem amb el neuròleg Álvaro Pascual-Leone, qui acaba de publicar, amb Álvaro Fernández Ibáñez i David Bartrés-Faz, el llibre "El cerebro que cura" (Plataforma Actual).

Un cervell sa no és necessàriament un cervell jove.

Pensar que el cervell ha de mantenir-se jove a qualsevol edat és erroni. Un cervell sa funciona de forma òptima donada l’edat de l’individu. Que el cervell madura fins a una certa edat i després comença a decaure no és cert. És un procés continuat de desenvolupament des que naixem -i fins i tot abans- fins que morim. Canvia i és bo que ho faci.

O sigui que el cervell s’adapta a la nostra edat.

El cervell està programat per evolucionar amb l’edat. Amb els anys perdem algunes capacitats però en guanyem d’altres. Algunes coses, com la capacitat de resposta o la rapidesa per captar conceptes, es van perdent, però es guanya en saviesa i habilitat de relacionar coses. Sigui l’edat que sigui, el cervell és capaç d’adaptar-se a reptes i seguir funcionant malgrat les dificultats.

Què podem fer per mantenir un cervell sa?

Òbviament, la genètica és important, i també el desenvolupament fetal. Però el que hem après és que els patrons de vida que podem controlar influeixen sobre el desenvolupament cerebral. En el marc de l’estudi Barcelona Brain Health Iniciative hem definit certs pilars de salut cerebral que podem controlar, i que són: salut integral, nutrició, son, exercici, entrenament cognitiu, socialització i tenir un pla vital.

¿Fa falta tenir un propòsit de vida per mantenir el cervell sa?

Definir un pla vital -tenir clar quina és la raó de ser-, que pot anar canviant al llarg de la vida, acaba sent tan decisiu que sembla que fins i tot mitiga la falta dels altres pilars. Quan un té un pla vital ben definit, si per perseguir-lo dorm menys o presta menys atenció a la nutrició, el cervell ho perdona. És important trobar una raó de ser, que tant pot ser disminuir el patiment al món com el benestar de la meva neta.

I si un altre dels pilars és la socialització, la soledat és negativa.

Sentir-se sol és mortal. Literalment. L’impacte negatiu que té per potenciar una malaltia o una discapacitat és equivalent a fumar un paquet de tabac diari o a tenir obesitat.

També afirmen al llibre que l’estat de salut del cervell impacta en el cos. Pot sonar pseudocientífic.

Un cos sa promou un cervell sa però al revés també. En presència d’una malaltia, si tens un cervell sa -amb un propòsit vital, amb socialització, exercici físic...-, l’individu està millor. Ara, si realment el cervell pot matar les cèl·lules del càncer, això no està gens clar. Hi ha un buit de coneixement encara.

¿El cervell influeix en com es manifesta la malaltia?

Sí, sabem que si surts d’una primera visita al metge convençut que et curaràs perquè has trobat la persona amb qui connectes, és més probable que et curis. I que les expectatives per a una intervenció terapèutica tenen un efecte positiu en el cervell. S’engloben dins el concepte de placebo. El repte és com ho fem per activar això en cadascú.

¿El cervell també influeix en com es manifesta la malaltia en una persona o en una altra?

Sí, i el que crida més l’atenció és que la capacitat de reserva del cervell -que és la capacitat de canviar la manera com funciona i adaptar-se amb un esforç addicional-és variable i diferent en cada persona. I pot fer que en presència d’una malaltia una tingui símptomes i una altra no.

També parla al llibre dels efectes positius de l’exercici físic sobre el cervell.

La relació és forta tant en gent sana com en gent malalta. Aquells que fan més exercici tenen més mecanismes de plasticitat. Com que la plasticitat és decisiva per a la reserva cognitiva i per a la prevenció de malalties, llavors l’exercici físic acaba sent decisiu per al benestar a través de canvis específics en el cervell. Té impacte directe sobre el cervell molt abans que sobre els músculs.

Quins resultats està donant la Barcelona Brain Health Initiative?

És un estudi molt ambiciós amb gent sana en què no només mirem com funcionen sinó com està el cervell per funcionar així. I volem veure quines d’aquestes persones sanes acaben desenvolupant una malaltia neurològica o psiquiàtrica i quines no. Jo no era conscient que si agafes un grup de persones sanes d’entre 40 i 60 anys, al cap de deu anys la meitat tindran discapacitat per malalties neurològiques o psiquiàtriques. És més del que jo pensava.

I per què?

Per moltes coses però primer perquè l’edat és el factor de risc més gran de malalties neurològiques i psiquiàtriques. Però, a més, perquè hi ha factors d’estils de vida potencialment modificables als quals no prestem atenció i aquesta és la raó de l’estudi. Poder identificar quines recomanacions específiques podem fer en funció de les característiques del teu cervell: quant exercici he de fer?, què és dormir prou per a mi?