'Solitud' a la italiana
Sóc una o sóc totes? He de ser exemplar o he de resoldre la meva vida com més em convingui? No seria estrany que aquestes preguntes li voltessin pel cap a Rina Faccio (1876-1960), el nom autèntic de Sibilla Aleramo. Aleramo és una poeta i narradora italiana de qui fins ara només havíem pogut llegir un recull de poemes en català, i de qui aquesta primavera coincideixen dues novetats: la novel·la, que és la primera que va escriure i la que li va donar més fama -i que està magníficament traduïda per l'escriptora Alba Dedeu-, i un recull de la seva correspondència amb el poeta Dino Campana, amb qui va mantenir una relació tempestuosa, editat per Lleonard Muntaner, traduït per Carme Arenas i amb un epíleg d'Arnau Pons. Convé llegir-les per ordre: primer Una dona , que descriu la infància i la primera joventut de l'autora (degudament disfressada) i després les cartes, que són les d'una dona ja autònoma i lliure i que són, com diu Pons, "tristes i alhora divertides".
La publicació de la novel·la, el 1907, va suposar un escàndol perquè la societat italiana no estava preparada per llegir la història d'una dona que vol realitzar-se com a persona. Llegida avui pot semblar antiquada, però els temes que toca -la construcció d'una consciència separada de la de l'home, l'anul·lació personal de la mare en el procés d'educació dels fills i la complexitat de les relacions entre mare i filla, entre d'altres- són lluny d'estar resolts, i són una font de preocupació i de reformulació permanent en la nostra societat, encara que l'alliberament de la dona sigui una victòria d'aquelles que, en principi, no tenen marxa enrere. Llegir aquest llibre és una sort, com tenir el privilegi d'assistir a l'eclosió dels primers brots d'un ametller. Comencem dins del cap d'una nena, filla d'un industrial milanès relativament avançat al seu temps, i és amb aquests ulls de sorpresa permanent que anirem seguint, amb el cor en un puny, les seves desventures. Tindrà un matrimoni forçat que la farà infeliç, amb episodis de violència física i psicològica, viurà, sense entendre-la gaire, la malaltia mental de la mare i se sentirà lluny dels germans.
La lectura va ser un refugi i des de molt jove va sentir la crida de la vocació literària: primer com a poeta i després com a articulista per a les primeres revistes femenines, amb noms tan fantàstics com Mulier i Italia femmenile . La part del llibre en què la dona es trasllada a Roma amb el marit i el fill per treballar a la redacció d'una d'aquestes revistes és molt interessant: "M'indignava quan veia la redacció saturada de llibres mediocres firmats per dones, autèntiques paròdies dels llibres masculins més populars". La protagonista acarona la llibertat amb les puntes dels dits: coneix novel·listes i intel·lectuals italianes, en llegeix les obres, i és feliç amb la criança del fill, però aviat ha de tornar al poble de la fàbrica, on torna a sentir-se empresonada.
El camí que va de la noia que escriu "una alternança de llangors i d'exaltacions, de desitjos i malestars em feien jutjar-me a mi mateixa com un ésser desequilibrat i incomplet" fins a la dona que constata que "estic en ordre, en pau amb mi mateixa" és llarg i costerut. L'arribada al cim, com sempre, té recompensa: la contemplació del paisatge que s'ha recorregut i, sobretot, el que hi ha a l'altra banda. Si, a més, aquest camí queda en forma de llibre que altres dones podran llegir i trobar útil per fer drecera, ja tenim resposta per a la dicotomia amb què hem començat: sí, és possible ser una i ser totes a la vegada.
