Solucions tècniques a problemes ètics
No és estrany que quan els mitjans de comunicació s’adrecen als professors d’ètica ho facin per veure confirmades les seves sospites. Una qüestió habitual és: “Com pot ser que al món hi hagi tan poca ètica?”, amb la qual qui pregunta se situa en una posició favorable, atès que s’identifica com aquell que sí que “té ètica” i que no participa de les regles d’un món despietat i dominat pels interessos. El filòsof, però, ha de replantejar la pregunta, defraudar expectatives i capgirar les intuïcions habituals. D’aquí que, en el millor dels casos, sigui vist com un corcó o com un personatge avorrit i aixafaguitarres.
Mentrestant, en un país que cada dia troba al plat de l’esmorzar un nou projecte de reforma de l’educació i on les majories polítiques s’arroguen el dret de decidir què ha d’aprendre la canalla, la filosofia sol ser utilitzada com a moneda de canvi. Ara la intercanviem amb la història d’Espanya, ara la fem optativa, ara la posem com a alternativa a la religió. D’altra banda, hi ha qui posa els ulls en blanc sobre la importància de la filosofia tot dient que sense filosofia no hi ha pensament crític, com si n’hi hagués prou resumint un resum d’un resum de la filosofia moral de Kant per convertir un estudiant adotzenat en un crític de la cultura. En tot cas, però, no fa mal haver llegit algun text sobre el bé, la bellesa o la veritat, o haver prestat atenció a les classes dels esforçats i admirables professors de filosofia de secundària que inciten els i les alumnes a pensar fora de la caixa.
Avui, però, el que té prestigi és l’ètica. Hi ha un superàvit d’ètica, una inflació moral, una proliferació d’organismes, comitès i institucions de tota mena pensats per supervisar els estàndards d’acceptabilitat de les més diverses pràctiques. S’institucionalitza l’ètica, tot convertint-la en un sistema de qualitat.
Fa uns dies es va anunciar la creació d’un Consell Assessor de l’Observatori d’Ètica en Intel·ligència Artificial de Catalunya (OEIAC) en el qual no hi ha cap llicenciat ni doctor en filosofia. És indubtable que alguns dels seus membres han reflexionat des d’una perspectiva ètica sobre el paper de la intel·ligència artificial i poden oferir consells ben orientats. Semblaria raonable que també hi hagués hagut algun professor d’ètica, però la seva absència no ens sorprèn, vist que a les polítiques públiques impera la ideologia solucionista per a la qual els filòsofs són massa teòrics i només fan que posar obstacles a la feina d’enginyers, juristes i buròcrates.
Així, a mesura que s’accentua el maquillatge ètic, les consideracions ètiques van perdent pes respecte de les lleis vigents i les impossibilitats tècniques, i si s’utilitza el terme en organismes oficials és només per legitimar les decisions estratègiques. Com explicar que en un òrgan consultiu sobre “ètica” de la IA no hi hagi cap persona que hagi dedicat temps i esforços per entendre els textos de Plató, Aristòtil, Kant, Hegel, Bentham, etc.? ¿Potser perquè no hi ha interès a escoltar preguntes incòmodes? ¿O perquè la filosofia no serveix per a res? ¿O potser cal fer les coses de tal manera que els enginyers puguin oferir solucions sense que se’ls pregunti quina és la seva finalitat? ¿És possible que en la tria dels membres assessors d’un observatori que es defineix com d’ètica no hagin pensat que caldria un expert en aquesta disciplina? Probablement creuen que l’ètica és una qüestió de “competències” transversals i que no calia un expert sinó simplement algú competent, capaç de servir una ètica a la carta, apta per a tots els paladars, confortable i obedient.
¿Com es justifica que entre els experts hi hagi algú vinculat a Vodafone i cap dels solvents filòsofs catalans que fa anys que treballen a nivell internacional sobre aquests problemes? Suposo que el motiu és el mateix pel qual el meu processador de textos no m’indica cap error quan escric el nom comercial de la plataforma de comunicacions (Vodafone) mentre que em suggereix que no escrigui algun dels tecnicismes propis de l’ètica o el nom de filòsofs que són ja clàssics del pensament del segle XX. Cosa d’enginyers, cosa de màquines.
Però no pateixin, perquè siguin quines siguin les decisions administratives sobre la intel·ligència artificial a casa nostra, totes tindran el segell de garantia ètica i, per tant, seran segures i indolores, legals i legítimes, indiscutibles, d’obligat compliment.
