Sense solucions a la vista

ELECCIONS. El rumor és que les eleccions al Parlament tindran lloc aquesta tardor, perquè això és el que convé als interessos del president Puigdemont. Fins i tot es diu que podrien celebrar-se pels volts de l’1 d’octubre (el simbolisme, un cop més). Si això és així, el president Torra s’haurà d’empassar el seu discurs sobre la impossibilitat de recórrer a les urnes en plena pandèmia. De sobte han aparegut les presses, potser encoratjades pels sondeigs que mostren una recuperació del vot de JxCat. Les eleccions podrien ser una bona notícia perquè, com és sabut, l’actual Govern no té cap altre full de ruta que la supervivència i les travetes recíproques. El problema és si les urnes milloraran el panorama. En el moment present, si més no, hi ha estabilitat parlamentària -gràcies a l’acord pressupostari amb els comuns- i una taula de diàleg amb Madrid que, encara que fos del tot inútil, tindria la virtut de posar el PSOE i Podem davant de les seves pròpies incongruències.

REFUNDACIÓ. La imminència de les eleccions explicaria la velocitat amb què Puigdemont ha empès l’enèsima refundació del seu espai. Ha decidit eliminar tot rastre de l’antic gran partit del centredreta català (tot i que en el tragí perdrà la marca, diverses alcaldies i els espais electorals que ostenta encara el PDECat), i substituir-lo per un moviment independentista a seques que, tot i la trencadissa que ha provocat, es reclama unitari, i no sembla necessitar cap altre ciment que l’hiperlideratge i una perillosa tendència a qüestionar el patriotisme de tots els seus adversaris. La invocació de Puigdemont a deixar la militància en els partits per tal de “militar per Catalunya” té un regust inequívocament populista, i a més no ofereix cap alternativa al pragmatisme d’ERC: ningú a JxCat pensa -almenys en privat- que estiguem davant d’una ocasió propícia per repetir l’experiment unilateral del 2017. A més, aquest cop Puigdemont ja no podrà jugar la carta del seu retorn, i per tant haurà de presentar un número 2 amb perfil presidenciable. Hi ha diversos candidats, entre els quals Laura Borràs, que pot quedar fora de joc si el judici-farsa del Tribunal Suprem té el desenllaç previst.

POLIFONIA. ERC té els seus propis problemes: el PSOE, ara ja està clar, vol deixar els republicans sense arguments. En això està d’acord amb el PSC, que no vol una solució pactada per a Catalunya, sinó l’autodestrucció de l’independentisme. Si s’acaba el diàleg, ¿quina serà l’oferta electoral dels republicans? Davant de l’enorme tirada electoral de Puigdemont, hi ha sectors d’ERC que es plantegen recuperar Marta Rovira com a cap de llista simbòlica, per reivindicar l’herència de l’1-O, però el pes de la campanya el durà Pere Aragonès, que no ha aconseguit encara el perfil de líder popular que necessitaria qualsevol rival de Puigdemont. Enfront del personalisme de l’exiliat de Waterloo, ERC presenta una polifonia que no acaba de sonar afinada. El seu altaveu més fort és Gabriel Rufián, massa centrat en la política espanyola i situat molt a l’esquerra d’Aragonès; és el menys indicat per captar el vot fronterer amb JxCat. I els republicans que estan al Govern semblen tan entestats a reivindicar la seva gestió que gairebé s’han oblidat de parlar en termes més ideològics a una parròquia que no s’empassa contes de fades, però que necessita algun horitzó. Guanyi qui guanyi, les ferides entre els dos grans actors del sobiranisme són tan profundes que ningú pot garantir que es repetirà la coalició sobiranista. Però no sembla que l’esquerra espanyola (ni els seus delegats catalans) vulgui fer cap pas per facilitar un altre escenari.