El somriure trist de Leo Messi

Quin perill que tenia el partit contra el Vila-real. Luis Suárez havia fet dos gols en el seu debut al Wanda Metropolitano i Rakitic també havia celebrat el seu retorn a Sevilla amb un triomf amb gol. Una ensopegada en el debut de Koeman hauria permès tot tipus de lectures apocalíptiques, després de tot el que ha passat aquest estiu.

Però al final sempre surt el sol. La vida continua, encara que marxin persones importants de la teva vida i et quedin les cicatrius de derrotes doloroses. I en un esport tan visceral com aquest, en què milions de persones parlen en primera persona d’un partit jugat per 11 futbolistes, ara passarem de la por a l’eufòria, amb missatges optimistes al voltant de la figura de Koeman. Paciència. La primera posada en escena engresca, però el camí serà ben llarg. Un viatge en què Ansu pot jugar perquè Suárez és a Madrid, per exemple. Un periple en què Messi va marcar per 17a temporada consecutiva amb el Barça i ho va celebrar amb un mig somriure que gairebé era una ganyota.

L’argentí s’ha convertit en la Gioconda, amb la seva expressió difícil de desxifrar, com si estigués trist i alegre a la vegada. I del somriure de Messi en dependrà en bona part el destí de Koeman. I, per tant, també el d’un Bartomeu que sap que podria salvar el coll en una votació de la moció de censura si es vota amb l’equip al capdamunt de la classificació. Mentre la directiva allarga el procés de validació de les signatures, amb mètodes més propis de la CIA que d’un club, Messi s’adapta a una nova realitat, conscient que s’acosta el dia en què el Barça podrà caminar sense ell. Però, abans, ell pot col·laborar en salvar Bartomeu. Com si fos una tragèdia grega amb debats morals, lleialtats trencades i mirades tristes darrere una màscara amb un somriure.