“Soplar y hacer botellas”

Perdoneu-me però no m’he pogut resistir a la moda dels bons propòsits. I és que en aquesta matèria nostra massa sovint la voluntat és imprescindible per millorar i sobretot per no acabar amb un atac de nervis. Ja sé que això no serà bufar i fer ampolles, però aquest 2020 em proposo prendre-m’ho amb més calma quan…

1) Torni a descobrir que anar al cine en català és un acte de militància.Al final he accedit a veure Frozen II amb les meves filles. Política Lingüística s’ha fet un fart de promocionar la traducció al català (que és molt reeixida, cal dir-ho). En tot el Camp de Tarragona només la fan en una sala i només a les quatre (aquests dies de Nadal hi han afegit una sessió matinal: gràcies per fer-la a les 12 i no a les 8). El divendres 6 de desembre: sala buida. Projectar-la només a l’hora de dinar és una bona estratègia per dir que ni els nens van al cine en català. “Tranquil·la, mama, que també entenem el castellà”, em van dir mentre miràvem els horaris (6 anys).

2) M’adoni que la genuïnitat és directament proporcional a l’edat del parlant. Per exemple, massa sovint els vells sentim les olors i els joves les oloren. M’hi va fer pensar el fantàstic documental del Sense ficció sobre l’impacte mediambiental de la indústria química. Els experts (i veïns de la zona) més grans sentien les olors que desprèn la petroquímica (Joan Reig deia que alguns matins la pudor era tan forta que “arribava un moment que ja no la senties”); els més joves, les oloraven (una experta explicava que tot depèn del llindar d’olor: “la concentració a partir de la qual comencem a olorar un compost”). És veritat que oler de vegades coincideix amb olorar, però no sempre. Olorem una flor però quan la flaire és a l’aire la sentim. Que ho hàgim d’explicar tan sovint és molt mal símptoma.

3) Trobi errors greustant als informes de l’escola com de les extraescolars que pago religiosament. No sé si és per sentir-se alleujat, però quan són en castellà també passa.

4) Llegeixi i senti comentaris de mestretites. Sí, acabo de dir que demano pulcritud, però d’aquí a repetir receptes caducades i poc fonamentades (de l’estil de “cal dir signar, firmar és un barbarisme”) hi va un abisme. No cal tirar-se pedres a la pròpia teulada, la calamarsada és constant.

5) Comprovi com s’estén la moda del ‘bilingüisme actiu’. En una reunió amb gent diversa (tipus AFA, per exemple) l’última moda és anar parlant en català i en castellà per trossos, “per si de cas algú no entén el català” (esclar, tothom entén el castellà, tant li fa que siguin russos o suecs acabats d’aterrar). Així no ens poden titllar d’intolerants.

Ja veig que no fer-se mala sang no serà bufar i fer ampolles. Però la intenció és el que compta, oi? Que tingueu una bona entrada d’any!