5/12: Soroll de sabres

Si la història no fos la que és, les cartes al rei i els xats d’un grup prou nombrós de militars retirats no deixaria de ser l’expansió nostàlgica d’uns quants jubilats. Però la història és la que és i això ho converteix tot plegat en una mica menys anecdòtic. Primer, la història ens parla d’una tradició de dos segles d’alt intervencionisme polític de l’exèrcit a Espanya. I no tan sols a través dels pronunciamientos de signe divers al segle XIX o de les dictadures militars del XX. Fins i tot durant la Transició, l’apel·lació sovintejada al soroll de sabres i a l’eufemisme dels poders fàctics ens recordava que l’exèrcit era alguna cosa més que un espectador de la política. Segon, la història europea del XX ens diu que proclames absurdes, anacròniques, irracionals, sense cap ni peus, no s’han de menystenir si tenen al darrere la força. Per tant, les cartes i xats dels militars retirats no s’han de dramatitzar, però tampoc no es poden minimitzar. Perquè de vegades, per marcar el pas a la política, no cal fer les coses, n’hi ha prou amb dir-les. Fer una carta al rei ja és actuar. Sobretot si el rei calla quan la rep. De vegades els militars, retirats o no, aconsegueixen condicionar la política fent simplement soroll amb el sabre.