La sort de ser europeus

Benvolgut Xavier, ens demanen que opinem sobre què hauria de fer Europa. Respecte del plet català, s’entén.

Detecto una bona dosi de decepció entre els meus amics indepes. Pensen que Europa hauria d’obligar l’estat espanyol a deixar anar els presos i a convocar un referèndum d’autodeterminació. Fins i tot al president Puigdemont se li va escapar un lament àcid contra una unió de “països decadents i obsolescents”. Sembla que hi teníem posades massa esperances.

La Unió Europea és manifestament millorable, faltaria més, però la nostra crítica des del plet català em sembla molt injusta. Puigdemont està refugiat a Brussel·les, i han sigut els jutges belgues els que li han donat -ens han donat- una victòria extraordinària sobre la judicatura espanyola que ha posat de manifest la vacuïtat dels càrrecs que pesen sobre els exiliats, els excarcerats i els presos. Van ser els polítics europeus -alarmats pel que estaven veient els seus electors- els que van aturar les barbaritats del dia 1 d’octubre i els que garanteixen que l’estat espanyol s’ho pensi dues vegades abans de repetir-les. Finalment, és gràcies a Europa que els catalans que no som nacionalistes espanyols tenim alguna esperança de no ser esclafats. Diem que tot depèn de la mobilització ciutadana, però no és del tot veritat. Depèn de la mobilització i depèn que hi hagi algú allà fora que eviti els abusos. Ja saps allò que va dir Espartero, que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys. És gràcies a Europa que aquesta vegada no ens bombardejaran.

Advertències discretes

Què ha de fer Europa? El que està fent. Somriure i advertir discretament les autoritats espanyoles que hi ha ratlles que no es poden creuar. Ho farà, en part, per prestigi. Diuen que una delegació xinesa va fer pujar els colors als seus interlocutors comunitaris suggerint-los que a partir d’ara consideressin les notícies sobre el Tibet com si els arribessin des de Catalunya. Potser no és veritat, però podria ser-ho.

Quan tenim un problema massa gros, a tots ens agradaria que hi intervingués una força superior per impartir justícia (en favor nostre, s’entén). Aquesta quimera mai es fa realitat, però que Espanya formi part d’Europa s’hi assembla molt. ¿Recordes quan als espanyols viatjats ens feia vergonya ser espanyols? Això tornarà. Es començarà a parlar d’Espanya com d’una “democràcia il·liberal”, i hi tornarem a ser.

Europa és molt decadent, molt poruga, molt egoista, però és encara la millor regió del món. Quina sort de formar-ne part!