Un país normal
Tot apunta que estem tornant a la normalitat. No perquè s’hagi superat el perill del virus, que això no ho sap ningú, sinó perquè la lluita política va tornant a ocupar el primer pla de la informació. Un signe evident que, malgrat totes les invocacions als canvis necessaris en acabar la pandèmia, el més probable és que tot es reprengui i continuï en el mateix punt en què es va aturar.
En alguns aspectes sembla que l’opinió pública torni a temps passats. Aplaudiments sense fissura als sanitaris, però crítiques sense matisos als governs i, més enllà encara, al país com a conjunt. Si aquest fos un país normal... Quin desastre de país... No n’encerten ni una... I així successivament, en diversos tons i estils. Feia temps que no sentia aquesta desqualificació sistemàtica tan típica de l’etapa franquista i que s’aplica tant a Espanya com a Catalunya. Llavors hi havia raons evidents per opinar així. Després, amb la democràcia, aquest complex d’inferioritat col·lectiu va anar desapareixent. Malauradament, el virus ens el retorna.
No voldria pas ser a la pell de cap de les persones que es troben al capdavant dels governs en aquest moment. En primer lloc, per la responsabilitat enorme que els pertoca; però també perquè facin el que facin seran durament criticades. Segons la darrera enquesta del CIS, gairebé el 48% dels enquestats desconfien de la gestió que el govern de Pedro Sánchez ha fet de la pandèmia. D’altres enquestes donen dades encara més negatives, com per exemple la d’INEA, un institut vinculat a l’empresariat, segons la qual gairebé el 68% de la població espanyola qualificaria aquesta gestió com “un desastre”.
Formem part d’un país especialment desgraciat, desconfiat o incapaç? Comencem a tenir dades sobre què està passant en altres països, com per exemple les de l’enquesta Global Behaviors and Perceptions in the COVID-19 Pandemic, realitzada per un grup de científics socials de diverses universitats prestigioses, com Harvard. No entraré aquí en l’anàlisi de la metodologia utilitzada, que pot presentar alguns dubtes, com en sol presentar qualsevol enquesta. A partir dels resultats de 58 països estableix una comparació entre les opinions de la població en relació amb els comportaments i la gestió de la crisi del covid-19. Doncs bé, el que mostren aquests resultats és que el nivell de crítiques i d’exigència, i el nivell de satisfacció o inquietud mesurats a Espanya se situen més aviat a la banda menys insatisfeta si els comparem amb molts dels països del nostre voltant.
Vegem algunes dades: a la pregunta de si el govern ha reaccionat a la pandèmia de manera insuficient, els resultats d’Espanya són de l’ordre d’un 54% de respostes afirmatives. Un percentatge molt similar al de França i molt inferior als del Japó, el Brasil, Mèxic, Rússia i especialment la Gran Bretanya (77%) i els Estats Units (85%), molt més descontents amb les mesures preses. Quan es pregunta si no es confia en el govern per poder mantenir la seva salut personal, Espanya (33%) es troba per sota de la mitjana de persones dels 58 països (35%) que desconfien, altre cop molt lluny de la Gran Bretanya (55%) i dels Estats Units (74%). I sobre si el govern ha estat creïble en la informació sobre la pandèmia, aproximadament un 39% dels que han respost a Espanya consideren que no, una xifra inferior a les de França i la Gran Bretanya, i a una enorme distància de la dels Estats Units, on el 75% dels enquestats s’han sentit mal informats. És a dir, si comparem amb països de condicions similars, les impressions de la població espanyola són en conjunt més favorables a l’acció del govern que les d’altres com Anglaterra o els Estats Units, habitualment tan nacionalistes i orgullosos d’ells mateixos. Curiosament és en un país habitualment tan dividit des del punt de vista polític com l'Argentina on el suport al govern és ara el més alt de tots, de l’ordre d’un 90%.
Un altre aspecte interessant ens el donen les dades recollides sobre compliment de les mesures profilàctiques recomanades per evitar els contagis. En aquest cas es preguntava sobre els comportaments personals; doncs bé, Espanya està, en tots aquests indicadors, bastant o molt per damunt de la mitjana en el seguiment de les recomanacions. Si ho prenem com una mostra de civisme davant una situació greu, altre cop la imatge que apareix és la d’un país raonablement ben situat i amb una notable capacitat de disciplina col·lectiva davant d’una situació crítica.
Dit d’una altra manera: som un país normal, si per normalitat entenem allò que és relativament freqüent al nostre voltant. Potser fins i tot una mica més cohesionat que el conjunt. La dificultat és que no ens ho creiem, per la vella tendència a veure’ns negativament que ens ve dels anys foscos. I perquè, i en això sí que som una mica diferents, la lluita política és tan dura i tan sense treva que qualsevol fet, fins i tot la desgràcia d’aquesta pandèmia, és aprofitat per tractar de destruir l’adversari. I això, en un moment tan difícil, no sembla del tot normal.
