El suïcidi, una realitat incòmoda que cal abordar
BarcelonaDurant anys el periodisme s'ha plantejar com abordar el fenomen del suïcidi. Hi havia veus que alertaven que parlar-ne era perjudicial, perquè podia tenir un cert efecte mimètic. Amb el temps, però, els especialistes s'han anat decantant per posar llum sobre aquesta realitat tan incòmoda i que afecta cada vegada més gent. El suïcidi és ja –arran de la baixada dels accidents de trànsit– la primera causa de mort entre els homes de 25 a 44 anys i la segona entre les dones d'aquesta mateixa franja d'edat. I la majoria patien una depressió o algun altre tipus de trastorn mental. Aquest és el cas de la Mònica, la testimoni que ha accedit a explicar la seva història a l'ARA: per què va intentar suïcidar-se i com ara intenta lluitar contra l'estigma de les malalties mentals.
Cada vegada hi ha més consciència de la importància de prevenir els suïcidis reforçant l'atenció a la salut mental dins de la xarxa pública, ja que moltes persones acaben suïcidant-se sense haver estat diagnosticades i, per tant, sense cap ajuda. Per desgràcia, el sistema públic de Salut, tan eficient en altres tipus d'afeccions, no està preparat per atendre la demanda creixent en aquest àmbit, i això fa que sigui habitual entre els que s'ho poden permetre optar per la privada. A Catalunya hi ha els centres de salut mental d'adults (CSMA), on arriben els pacients derivats pels metges de família. La saturació fa, però, que només puguin oferir visites de 30 minuts cada dos mesos, quan les teràpies necessiten un seguiment més continuat.
Per la seva part, l'Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa un servei pioner en forma de telèfon de prevenció del suïcidi (900 92 55 55). L'atenen voluntaris i assisteix les persones que tenen pensaments suïcides i no tenen cap altra opció. La quantitat de trucades ateses, 384 des de l'agost, tot i ser un servei bastant desconegut, demostra fins a quin punt és una necessitat. Resulta significatiu també que la gran majoria dels usuaris, un 80%, siguin dones.
Però res de tot això funcionarà si la societat en el seu conjunt no pren consciència primer de la importància de detectar els símptomes de les persones que necessiten ajuda i, en segon lloc, de la necessitat de lluitar contra els estigmes que encara pateixen la persones que admeten algun tipus de trastorn mental. Es calcula que per cada suïcidi consumat hi ha hagut almenys vuit intents fallits, de manera que la xifra total de víctimes mortals és només la punta de l'iceberg d'un fenomen molt més estès del que podria semblar. I, a sobre, les xifres també indiquen que la pandèmia, i tot el que comporta de pors i incerteses, ha provocat un augment de les depressions en general.
És hora, doncs, de començar a abordar aquesta realitat incòmoda, de treure a la llum pública testimonis i experiències, de parlar d'un tema que és especialment greu en el cas dels adolescents, sotmesos avui a formes de pressió social desconegudes fa només uns anys. I en aquest cas, com en les malalties físiques convencionals, la prevenció i la detecció precoç resulten essencials.
