La complicada suma del 50%
A principis d'octubre, el nou mantra polític va ser arribar al 50% dels vots en les següents eleccions, considerades com a plebiscitàries per algunes formacions. Superar aquest llindar seria possible amb una baixa participació electoral encara que l'independentisme sumés menys vots que el 2017, la qual cosa no significaria “ampliar les majories” tan predicades. Per als sectors afins als presidents Puigdemont i Torra, aconseguir el 50% dels vots permetria confrontar l'Estat i desgastar-lo a través de la ruptura democràtica de les institucions i la desobediència civil, confiant, a més, que Europa posaria en la seva agenda el tema català i forçaria un referèndum acordat amb l'estat espanyol. Al mateix temps, i des de fa ja diversos mesos, aquests sectors rebutjaven o menyspreaven obertament la taula de diàleg entre els dos governs.
Aquesta realitat política xoca, però, amb diverses enquestes. En una enquesta del setembre a La Vanguardia, el 68,3% de la població es manifestava partidària de començar les negociacions abans de les eleccions; pel que fa al resultat final desitjat en una negociació, el 26% es va decantar per una millora del finançament, el 10,5% per un nou Estatut, el 28,8% per la reforma de la Constitució, i el 26,1% per un referèndum d'independència. Altres enquestes sobre el diàleg assenyalen que entre el 79% i el 87,3% de la població catalana n'era partidària (enquesta de l'ICIP realitzada al juliol i enquesta Òmnibus del CEO el mateix mes). En aquesta última enquesta, el 82,9% es mostraven partidaris de negociar una millora de l'autogovern, cosa que implica estar d'acord en gestionar adequadament el mentrestant, duri el que duri.
Tornant a la qüestió del 50% electoral, en els comicis de febrer de 2021 podria donar-se la circumstància que, en realitat, ja no es poguessin sumar el vots, com al 2017, dels partits sobiranistes en relació a aquest tema, atesos els seus diferents enfocaments, que són tres:
a) L'unilateralisme com a única opció (Junts per Catalunya i la CUP).
b) El diàleg bilateral com a primera opció en dues eleccions consecutives (ERC).
c) El diàleg bilateral com a única opció (PNC i possiblement el PDECat).
Sumar tots aquests vots seria, en realitat, un parany, ja que combinen unilateralisme i bilateralisme, que són opcions radicalment diferents. A més, a la tercera opció podrien sumar-s'hi vots no independentistes (els comuns i part del PSC). Cal recordar, i crec que és molt significatiu, que en la darrera enquesta del CEO només el 15,4% de la població era partidària de la via unilateral, xifra que baixa a l'11,5% en l’enquesta de l’ICIP, més àmplia quant a mostra. L'escenari seria molt diferent al de 2017, i segurament obligaria a reforçar la idea d'un diàleg sostingut i profund amb el govern espanyol, en el cas que aquest pogués resistir els embats de la dreta i de part de les institucions de l'estat profund. En qualsevol cas, mai hi haurà un 50% de vots a favor de la unilateralitat, com mostraven ja les enquestes dels darrers mesos, per la qual cosa potser s'hauria de posar fi a una etapa del Procés, la més arriscada i poc realista, per donar pas a una nova fase més polifònica i viable. Al capdavall, repensar el Procés vol dir això, parlar en plural, escoltant i donant veu a plantejaments diversos, que abracin un mínim del 60% de la societat catalana i, si pot ser, dos terços de la mateixa. El diàleg ja no seria exclusivament amb l'independentisme unilateralista i rupturista, que també seria escoltat, sinó amb tot el ventall del catalanisme i del sobiranisme, en les seves diferents expressions, i en la recerca d'un comú denominador.
El passat dia 8 d'octubre, a més, es va afegir un altre element a favor del bilateralisme i d'una solució acordada i consensuada per grans majories. La Comissió de Venècia, un òrgan consultiu del Consell d'Europa, va publicar una guia revisada per a la celebració de referèndums, que impedeix celebrar aquest tipus de consultes, inclosa la d'una secessió, si no està prevista i emparada en la Constitució de l'estat, ja que els referèndums han de respectar tot l'ordenament legal. Per tant, i llevat que es canviés la Constitució espanyola, un referèndum unilateral com el de 2017 no tindria validesa ni reconeixement internacional. De fet, el juny de 2017 l'esmentada Comissió ja va advertir al president Puigdemont que el referèndum previst per al dia 1 d'octubre no tindria validesa, i un cop celebrat el referèndum, el secretari d'aquesta Comissió va advertir que no havia complert amb els estàndards internacionals. És un avís per a navegants. Tornar a repetir el mateix fet i de la mateixa manera mai obtindrà reconeixement internacional. És una realitat massa òbvia per no tenir-la present.
