Qui suportaria una altra campanya?

Desprèn una flaire de cosa meravellosa el misteri de com apareixen i s’esfumen les grans qüestions en els mitjans de comunicació -s’amaguen, reapareixen, ara hi són, ara no-. Mireu diaris de fa tres mesos i, pel que fa a Espanya, que avui fa 100 dies que no té govern, la tinta satura els titulars sobre la crisi o la recessió. El PP basava la seva campanya a proclamar que vivim en el millor dels mons possibles gràcies a les polítiques econòmiques de Rajoy, l’escanyapobres. Hem sortit de la crisi!, repetien com un ninot amb piles. Mai ningú havia creat tants llocs de treball com nosaltres, asseguraven amb l’aplom de qui es posa vermell en dir veritat. Europa ens reconeix l’esforç i l’encert. Per tant: ajudeu-nos amb el vostre vot a consolidar les millores assolides i ingressar en un vist i no vist a l’elit dels països més poderosos del món i amb un creixement més sòlid i sostingut.

Hi ha explicacions, sens dubte, per a la desaparició quasi total d’aquest discurs, tan voluntariós com gastat, del mostrador de la política del PP. Ara aquest partit de dreta, que fins fa no res en monopolitzava totes les funcions, s’ha d’aferrar a esbossos, a apunts d’idees, més pròxim al victimisme ressentit que no a l’antiga marxa triomfal. Tot i que encara es proclama guanyador de les eleccions -i tècnicament és un fet innegable-, ho fa sense l’eufòria a què ens tenia acostumats. No s’ha sabut disfressar de dreta civilitzada -associada a la cultura-, però les seves armes comencen a mostrar rovell. (És clar que sempre hi ha qui encara no s’adona de la situació, més per incapacitat que no per maldat estratègica, i continua ballant el rap del sarcasme propi de qui es creu amb totes les raons a la mà. La portaveu del PP al Parlament de les Illes Balears, per exemple, es presenta com a portadora d’un esperit guanyador que fa empegueir els seus camarades més dotats intel·lectualment. Un espectacle patètic.)

Per què no continua bravejant el PP de les grans conquestes en matèria econòmica? La resposta segurament hauria d’al·ludir a la severa devaluació d’aquest discurs. Recorda aquella desesperada situació que ens conta Quevedo a La vida del buscón llamado don Pablos, un cim de la picaresca espanyola: “Decíame don Diego que qué haría él para persuadir a las tripas que habían comido, porque no lo querían creer”. Emprada reiteradament a la campanya, la maligna coartada de la recuperació s’havia arrossegat tant per places i carrers que havia esdevingut una befa: hi ha una bona part de la població que ja no sortirà mai d’on l’enclotà la crisi i una altra que no recuperarà mai l’estatus del qual la crisi la desposseí. Encara que tantes i tantes persones pequessin de credulitat, les seves tripes no s’avenien a creure que estaven assaciades. I tot, veient l’agressiva recuperació de corporacions i conglomerats empresarials que havien contribuït directament i indirecta al primer capítol d’una crisi que, segons els experts més acreditats, encara té molt a dir i a destruir.

El budellam dels desposseïts, les seves tripes, no volen creure que ja han menjat: per això el PP no insisteix amb aquella cínica energia que esmerçava a la campanya electoral. Només hi al·ludeix tímidament perquè faci de contrafort a la promesa de les noves meravelles si socialistes i ciutadanistes consentien a embarcar-se amb ells en una boja aventura que podria reduir el socialisme espanyol a una venerable ruïna.

Però, ¿i si tot desemboca en unes noves eleccions? ¿Haurem de tornar a passar altra vegada pel calvari de sentir-nos reiteradament insultats perquè no som capaços de fer entendre a les nostres tripes que anem ben menjats i ben beguts? Seria una desgràcia més d’aquest temps de desgràcies. Direu que la solució és desconnectar de l’actualitat, però us persegueixen fins al cau de la guineu per fer-vos explotar el missatge al nas. Però, bé, aquest planeta té dos hemisferis: potser es tractaria de refugiar-se a l’altre, en algun d’aquests milions d’indrets on Espanya i el que ens hi passa no mou ni un bri d’aire, ni una gota d’interès. Good-bye to all that, adéu a tot això.

Perquè no és tan sols que el PP ens faci escarni. Ciutadans, tot el sant dia proclamant la unitat de destí en l’universal; o el PSOE, obsedit en la fórmula màgica per fer sentir els catalans millor que mai en una Espanya que Sánchez ajaçarà acuradament i amb tot l’amor. Sumeu, germans, i, amb el cor a la mà, digueu-me si és menú per a les persones.