Kate Millett tenia raó
A la meva família hi ha una nena d’11 anys que m’estimo amb bogeria i a la qual intento donar exemple de com viure en clau feminista. Sovint penso en com era la meva vida a la seva edat, sobretot per detectar en ella el que no em va agradar a mi. Recordo que a la seva edat començava a pensar en els nois i que el que hauria pogut ser una inquietud i un pensament normal amb el temps he pogut entendre que es va acabar convertint en una mena d’obsessió que ni tan sols identificava com a tal.
No ha sigut fins després d’anys de revolucions personals que me n’he adonat, i he pogut comprendre que el missatge de Kate Millett, que l’amor és l’opi de les dones, és una realitat. I em sento estafada, perquè l’heteropatriarcat dictava un sistema malaltís, la majoria del meu entorn el reproduïa i jo el perpetuava. Ja des de petites ens condicionen i marquen els rols de gènere que hem de complir. Es veu molt clar en les joguines destinades a les nenes o en les pel·lícules de Disney i Hollywood, que idealitzen l’amor romàntic, que després ens porta a viure relacions abusives sustentades en actituds masclistes.
Hi ha estudis que diuen que les dones tendim a ser socialment menys ambicioses que els homes. Si això és així, és perquè culturalment se’ns ha assignat aquesta característica, i un dels moments en què aquest fenomen comença a assentar-se és en l’adolescència, quan la preocupació per l’amor romàntic ens distreu de pensar en l’important: tu i el teu futur. No és una cosa que només em passés en l’adolescència: durant tota l’etapa universitària i els primers anys després d’acabar la carrera –i crec que no exagero–, més del 70% de les meves converses amb les amigues (dones) versaven sobre els homes.
Tot és part d’un engranatge, un engranatge del qual la celebració de Sant Valentí és una peça més, que ens empeny a prioritzar la cura de la parella i d’altres persones del nostre voltant per sobre del desenvolupament de les pròpies possibilitats. Vaig pensar que allò estava malament i des de llavors vaig intentar que la meva vida girés al voltant de la persona més important de la meva vida: jo mateixa. Acompanyada, per descomptat, de les persones que m’estimen. Però quan la societat t’ha reservat un altre lloc, posar-se al centre, evitar oblidar-se d'una mateixa i abandonar-se és radicalment valent.
El temps que he perdut de la meva vida no tornarà i això em genera una mica de frustració. Soc conscient que no m’he de fustigar, però, si tornés al passat, segurament aquesta seria una de les coses que potser voldria canviar. I no voldria esdevenir l’adulta que reprodueix aquest discurs.
Espero que les dones, especialment les joves, no es trobin amb situacions semblants, i que no se sentin afectades per les normes sexistes que va viure la meva generació, perquè això voldrà dir que estem avançant cap a un món en el qual val la pena ser-hi. Clara, el món serà feminista o no serà.
