‘¡Susana, viva Pedro!’
Els que no hi heu anat mai, heu de saber que la Fira d’Abril que se celebra a l’esplanada del Fòrum és una de les festes més animades que fem els catalans
BarcelonaEls que no hi heu anat mai, heu de saber que la Fira d’Abril que se celebra a l’esplanada del Fòrum, amb el rerefons de les xemeneies de l’antiga tèrmica de Sant Adrià, és una de les festes més animades que fem els catalans. Perquè hi ha molta música, molta dansa, molta alegria, molts finos i molta simpatia. Afegiu-hi els vestits de faralaes i l’olor i el fum de botifarró a la brasa, i tindreu una idea aproximada del pa que s’hi dona. Hi ha tómboles, i tota menes de parades de fira, i xurreries, i paradetes de cotó de sucre, i restaurants que ofereixen paella, patates a lo pobre, jamoncito ibérico, migas a la extremeña, patatas asadas, i tota mena de xoriços. A més, és una de les poques festes de Catalunya on podeu trobar l’Hermandad de Nuestra Señora del Rocío de Santa Coloma, la del Santo Ángel, l’Hermandad Rociera del Pastorcillo Divino de l’Hospitalet, el Centro Andaluz de la Comarca de Estepa y Sierras del Sur, La Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (sí, en català), el Centro Cultural de los Gitanos de la Mina i els Rocieros de Carmona en un mateix espai.
Hi hem trobat, també, dues grans casetas de partits polítics. El del Partit Demòcrata, amb menys faralaes que la resta però amb un pernilet bo, està situat entre la de la Fundació Ibn Battuta -que s’escapa de la proposta general i proposa música del Magrib i un tast de menges del Marroc- i la de Societat Civil Catalana, que és l’única que s’aventura a decorar el seu espai amb els colors de les quatre barres. Curiós. Té força èxit la del PSC, animat possiblement per la imminent arribada de la candidata.
Suposo que un cronista no té dret a queixar-se que arribi tard l’objecte de la seva crònica, ja sigui un astronauta de Mart o una presidenta de la Junta d’Andalusia candidata a agafar les regnes del PSOE amb pretensions d’agafar també, talment una auriga, les regnes del govern espanyol. Però el fet és que, tot i que la tarda era magnífica, a dos quarts de nou del vespre feia més aviat fred i la presidenta no arribava. A més dels periodistes, l’esperava un petit grupet de gent del PSC entre els quals he reconegut l’amic Josep Maria Sala, en Celestino Corbacho i algun alcalde del Baix Llobregat.
Però finalment ha arribat. Pantalons negres, estrets, i americana blanca, perquè se la vegi. Avançava tres metres, s’aturava, selfies, petons, abraçades, i de tant en tant un crit: ¡Viva Pedro! Els polítics saben fer veure que no ho senten. La presidenta no perdia el somriure i s’entretenia a fer més fotos, més petons, més abraçades. I els petons no eren tan formals com els que es poden fer als polítics masculins. Alguns homes la besaven amb força. Aturaven els llavis a la galta de la presidenta mentre la dona del mascle els feia la foto amb el mòbil. I en Josep Maria Sala, de mestre de cerimònies: deu ser d’orella fina i podia explicar-li a la Susana què li deien, com l’estimaven, i qué ganes, y a ver si se va Rajoy pa’ casa.
I he vist que l’Iceta no hi era.