La boira gallega
Que expliqui Galícia, des de Catalunya i des del moment actual. Ara que la societat catalana ha viscut una experiència traumàtica i encara no n'ha sortit, ara que està revisant la seva relació amb conceptes com 'Espanya', 'la Meseta', 'nosaltres, nosaltres', 'ells, elles'... Ara que Catalunya encara no ha reconstruït la seva identitat després de la batalla. No és poca cosa intentar explicar aquest ens, 'Galícia', que a més apareix diluït entre 'els altres'. A veure.
L'existència històrica de Galícia, el dia nacional de la qual se celebra demà dijous, qüestiona el relat de la història d'Espanya: la Gal·lècia no va ser ni visigoda ni musulmana. A través d'un pacte tributari amb Roma que en algun moment va arribar a abastar tot l'occident peninsular, el regne sueu va ser el primer territori independent dins de l'Imperi Romà d'Occident. Va retrocedir davant l'empenta dels nouvinguts visigots, que tenien la capital a Tolosa. Els sueus van acabar annexats al regne dels visigots sense perdre el seu caràcter polític propi, i en ocupar el territori de la dinastia visigoda els àrabs van respectar els límits del regne sueu. No cal discutir aquí la historiografia castellanista que es remunta a les invencions de Ximénez de Rada al servei de la mitra toledana, invencions represes al segle XIX per Modesto Lafuente i continuades al llarg del XX per Menéndez Pidal que obvien que els mateixos àrabs es referien com a l'Al-Àndalus al seu territori i com a Jaliquia al territori cristià del nord-oest i el nord. N'hi hauria prou amb saber que el tal Don Pelayo, Pelai, era de Tui, frontera entre les actuals Galícia i Portugal. N'hi hauria prou amb acceptar l'evidència que aquests reis 'castellans' parlaven galaicoportuguès, llengua en què es va desenvolupar la música i literatura dels trobadors a l'oest de la península. N'hi hauria prou amb mirar el mapa i constatar la realitat geogràfica que el sud de Galícia és Portugal. Sí, Galícia és incòmoda per al relat de l'Espanya castellanista i també per a Portugal, que ha d'oblidar o amagar que tampoc va néixer del no-res de cop i volta sinó com a comtat, després regne, que es va separar del Regne de Galícia. Hi va haver un moment en què Galícia i Portugal es podrien haver reunit i la història peninsular hauria estat ben diferent, quan la Trastàmara 'dona Joana', a qui els seus enemics van anomenar Beltraneja, casada amb el rei de Portugal, va ser derrotada en la batalla de Toro per la seva tia Isabel, després la Catòlica. El rei portuguès es va replegar al seu territori i la noblesa gallega va ser decapitada, en part literalment, exiliada a Portugal i Anglaterra, i també obligada a residir fora del seu territori, vigilada a la cort. La 'doma i castració' del regne.
Disculpin aquesta explicació, però és que som un país la classe dirigent del qual va ser liquidada fa cinc segles i que està sotmès des de llavors a interessos d'una cort molt aliena i contrària. Galícia és pel lloc que ocupa al món un país atlàntic; les seves relacions eren marítimes, però les aliances i conflictes de les dinasties regnants amb països com Anglaterra o Holanda van perjudicar sistemàticament les nostres exportacions. La història de Galícia és la d'una decadència continuada, els fills de les antigues famílies es van incorporar sistemàticament al servei de la cort que oprimia i ignorava el país, i els moments de modernització econòmica els van protagonitzar elements vinguts de fora, 'cameranos' o catalans, que o bé no van arribar a integrar-se i reconèixer-se com a gallecs o bé van actuar com a elements francament colonials. La regeneració possible venia dels intel·lectuals des de la Revolució Gallega del 1846, ("Galícia, arrossegant fins aquí una existència oprobiosa, convertida en una veritable colònia de la cort, va aixecar-se de la seva humiliació i el seu abatiment [...]"). A principis del segle XX va ser el moment en què es va forjar una generació madura que va imaginar una Galícia sobirana acompanyada de creacions empresarials inserides en un pla de país. El cop del 36 va liquidar de manera sagnant aquest grup dirigent. Entre el XIX i el XXI, va passar de ser un territori molt poblat a ser una autonomia demogràficament envellida i amb zones desertitzades tot i que, contra la percepció dominant, té parts de gran dinamisme polític, social i econòmic, i de fet és una de les poques comunitats exportadores. Un balanç contradictori. Després de la repressió dels militars, el galleguisme republicà supervivent es va exiliar Atlàntic enllà i el galleguisme de l'interior va renunciar a la política i va limitar el seu objectiu a la supervivència de la llengua. Va renéixer políticament als seixanta sota la influència dels moviments d'alliberament anticolonials i la seva evolució va ser i és lenta i costosa. Després de l'acumulació de forces al voltant del BNG va venir una última ruptura el 2012, quan una part va marxar darrere l'aleshores portaveu de l'organització, Beiras, per aliar-se primer amb Esquerra Unida, i més tard a un pacte amb Podem i a subsumir-se en el seu grup parlamentari a les Corts.
La penetració de Podem va suposar el retrocés de la posició política del nacionalisme, l'autoorganització i, consegüentment, la sobirania nacional. En realitat, el retrocés ve de la fi dels anys setanta, quan es va trencar la Federació de Partits Socialistes de l'Estat i els galleguistes es van subsumir al PSOE de llavors. Després del fracàs i la divisió de la candidatura local entorn d'Esquerra Unida i Podem, els últims signes són que el BNG es recupera. A veure. Galícia és un país antropològic i cultural, encara sense lideratge ni consciència nacional, però tampoc és l'Espanya uniforme borbònica. Com en tantes coses, està pendent de determinar.