Profetes de la submissió
Fa uns anys vam tenir una decepció intel·lectual: George Steiner, un crític i teòric literari que seguíem amb interès des de feia anys i que s'inscrivia en el millor corrent de la tolerància i l'obertura cap a les diferències, deixava anar un exabrupte intel·lectual, una burla a les cultures i llengües sense estat.
En concret, al diari El País es feia ressò d'una cosa que li havien explicat, que era obligatori parlar gallec en una universitat gallega. A continuació l'entrevistador afirmava: "Igual que és obligatori a Catalunya compartir el català amb el castellà". Llavors Steiner li contestava: "Però no em compari el català amb el gallec! El català és una llengua important, amb una literatura impressionant. Però el gallec, per què ha de ser obligatori en una universitat?"
El pitjor de ser pobre és que et passes la vida donant explicacions o reclamant. Ens tocava explicar-li a aquest bon home que no és cert el que li van explicar –no és obligatori parlar gallec en cap universitat gallega, a diferència del que passa a les universitats castellanes amb el castellà–, i informar-lo que la literatura en llengua gallega és una part important del patrimoni europeu des de l'Edat Mitjana i que, si bé és cert que sota el jou del regne castellà la seva escriptura va ser proscrita, va renéixer a partir del segle XIX seguint els corrents culturals i estètics europeus del seu temps. Steiner va comprendre que havia caigut en un parany intel·lectual que li havien parat qui el va mal informar i qui el va entrevistar, va demanar disculpes després de llegir les nostres rèpliques i fins i tot va oferir immediatament a una editorial gallega l'edició d'una de les seves obres com a gest de veritable disculpa. La seva reacció va ser exemplar, la pròpia d'un intel·lectual valent que sap que el seu deure no és repetir tòpics sinó lluitar per la veritat i que en aquesta lluita de vegades cal encaixar cops i veritats. El vam acomiadar amb pena.
I és que la intel·liguèntsia espanyola, tret d'excepcions, manté un discurs simplement mentider per justificar i defensar l'estat actual de les coses, les actuals relacions de poder avantatgistes d'una cultura d'estat castellana sobre cultures que no tenen estat però estan sota el seu domini. Disposant de l'estat i dels mitjans de comunicació madrilenys i provincians de les seves províncies, reprodueixen la seva ideologia i mantenen en l'engany qui els llegeix o escolta. Els que prediquen contra banderes i fronteres solen fer-ho en castellà i gaudeixen de la caloreta que proporciona tenir un estat que la competència no té.
Els estats conserven la seva capacitat de protegir o oprimir la població i també de crear ideologia que els justifiqui; els estats són realitats i també màgia. I els intel·lectuals, aquests bruixots, que són precisament fabricants i difusors d'ideologia, solen pensar a través del prisma dels estats. I la ideologia que emana dels estats és, abans que res, la seva legitimació. Els intel·lectuals solen legitimar els estats existents pel seu propi interès: la seva posició pública i professional depèn d'allò establert i ningú vol caure en la indigència i ser ignorat.
El novembre de l'any passat, un intel·lectual arribat de París, Piketty, presentava un llibre en el qual formulava: "Crec que hi ha una part del moviment independentista català que s'ha d'analitzar com un egoisme fiscal de persones més riques que la mitjana". Com és habitual, la premsa madrilenya va fer notícia d'això. Dos mesos després, en una entrevista en aquest diari, el mateix Piketty va matisar la seva afirmació i va demanar disculpes: "Em disculpo amb els independentistes progressistes i d'esquerres si no els he escoltat i llegit bé". Com és habitual, la premsa madrilenya no va fer notícia d'aquesta disculpa.
L'argument previ de Piketty és el que fa servir l'espanyolisme centralista per deslegitimar socialment les reivindicacions catalanes, i en realitat el mateix afany dels catalans per existir: "Es creuen i es volen diferents perquè són rics i no volen repartir amb els pobres". Sembla ser que els Florentino Pérez, els Domecq, Alba i demés són solidaris i comparteixen el que tenen amb els pobres espanyols. Piketty, una vegada que s'ha informat millor, es disculpa amb els independentistes d'esquerres. Tot un joc d'etiquetes. Per què amb els d'esquerres i no amb els que no són d'esquerres o "progressistes", cosa inefable?
Tot són frivolitats intel·lectuals al servei d'allò establert, per no qüestionar les relacions de poder dins d'un estat hipercentralitzat que té en el seu centre físic un forat negre destructor que s'alimenta del seu entorn i el buida. Ideologemes buits que obvien els fets. A Catalunya es va produir una revolta ciutadana pacífica contra un poder polític obtús i antidemocràtic, i aquest estat autoritari va reprimir amb violència la població. D'això és del que cal parlar. No és un assumpte d'esquerres i dretes; a aquesta rebel·lió cívica n'hi va haver que hi van arribar des de l'esquerra o n'hi va haver que hi van arribar des de la dreta, o des de casa seva, perquè tracta d'allò més elemental: la democràcia, la llibertat de les persones i, també, dels pobles. Perquè no només hi ha el poble francès o el poble espanyol, perquè ho ordena la Constitució; també hi ha ciutadanies que voluntàriament es constitueixen en poble cívic.
El que resulta ofensiu d'aquestes frivolitats de tècnics de la política és el veritable menyspreu que alimenten cap a les persones concretes: les persones agredides per les policies, tancades, multades, perseguides. No és un tema de dretes o esquerres, d'independentistes o dependentistes. Es tracta dels drets i la dignitat de les persones concretes. D'humilitat i dignitat, de llibertat i democràcia. I hi ha estats que actuen com a garantia de les llibertats i hi ha estats que les persegueixen.