Sota les amenaces, la llibertat

Un alumne d'un institut va rebre el divendres 18 una lliçó d'història que no oblidarà mai, ni ell ni els seus companys de generació. Però no la va aprendre a l'aula sinó als carrers, a la Via Laietana. Sortia a protestar amb els seus companys i companyes perquè un tribunal a Madrid ha jutjat i condemnat diversos conciutadans seus a penes de presó per haver exercit un dret democràtic, i va ser detingut, colpejat amb les porres per cinc homes fornits, vestits amb proteccions i cascos. El van tirar contra una paret, el van obligar a agenollar-se i després li van arrencar una estelada que duia a l'esquena. És un episodi de la història europea que quedarà en la seva memòria per sempre.

Aquest adolescent, com els seus companys de classe, segurament ignora l'origen d'aquest episodi que ara està protagonitzant. Va començar quan des de Catalunya es va intentar reaccionar a una constant i progressiva hipercentralització d'aquest estat negociant un nou Estatut. Allò va originar una campanya contra l'Estatut i els interessos catalans i una recollida de signatures protagonitzada per M.Rajoy i el seu PP. Va continuar amb una humiliant "passada de ribot" al text des del mateix partit que havia iniciat el procés del nou Estatut i es va rematar, després de fumar-se un puro a la plaça de toros de Sevilla, amb una sentència del Tribunal Constitucional que esmenava la plana al Parlament català, a l'espanyol i a l'electorat català en ple. Potser aquest adolescent no se sap de memòria aquests passos, però seria injust suspendre'l en història perquè sap el que és essencial. Aquest estat centralista i autoritari és aliè i enemic d'allò català, per això ha sortit a exigir llibertat.

Els alumnes d'aquesta dura assignatura d'història són una nova onada d'un tsunami originat per l'aleteig d'una papallona sobre el puro d'un magistrat del Constitucional fa anys, a gairebé mil quilòmetres de distància d'aquest carrer català. Són onades desfermades que no permeten als surfistes cavalcar-les, que trenquen contra les roques dels jutjats, presons i policies enviats des de Madrid, i tampoc faciliten la navegació a qui pretén navegar. És una força que neix del centre d'un país, sens dubte té un caràcter cívic, i es nodreix d'un sentiment de ciutadania ofesa. És un moviment democràtic nacional, però la seva arrel és més fosca i profunda, és l'afirmació de l'existència d'un poble. Un poble que se sent condemnat i ofegat per aquest estat.

No val la pena escriure aquí sobre el fracàs del projecte democràtic espanyol, perquè mai no ho ha estat veritablement, ni de la inexistència d'un argument nacional espanyol que no sigui l'existent, l'autoritarisme centralista d'una cort voraç, parasitària, endogàmica, franquista i violenta. No val la pena. Però és el que explica aquesta situació. Madrid no coneix el que per a ells és una província llunyana d'on arriben recursos, i tampoc no els interessa conèixer-la, perquè els seus interessos són que es mantinguin aquestes relacions de poder basades en la submissió. Per això la màquina dels seus partits i mitjans de comunicació és hermètica i funciona amb consigna.

Una consigna que ha repetit fa uns dies aquest rei, que avui tornaria a advertir i amenaçar com fa dos anys. Com l'assumeix Pedro Sánchez, que fa dos anys va censurar en un tuit la violència policial i ara és ell qui la dirigeix. Com la va repetir el general de la Guàrdia Civil amb el seu "a por ellos". Espanya només té un pla, i és aquest. El president Torra ha demanat una entrevista al rei i a Sánchez i el president del govern espanyol ha contestat que no hi té interès. No negociarà ni un pacte fiscal ni res amb Catalunya perquè no reconeix la ciutadania catalana, nega la seva mateixa existència nacional. Tota la intoxicació ideològica que han fet i fan aquests anys contra els catalans, que és pura xenofòbia, està destinada a aconseguir que l'opinió pública espanyola majoritària, en cas d'haver-hi un govern disposat, impedís qualsevol negociació. No hi ha marxa enrere: en el seu conjunt, Espanya, les seves institucions i la majoria de la seva població, amb els seus intel·lectuals i artistes al capdavant, són anticatalans. Crec que negar això és enganyar.

I del costat català hi ha una població sorprenent que no pot perdre. Veiem la seva capacitat de renovació generacional i és impossible que perdi. Tanquen uns dirigents i n'apareixen altres, tanquen unes organitzacions i es tornen a autoorganitzar. Els seus partits no estan a l'altura perquè és impossible donar forma administrativa, jurídica o política a un impuls democràtic tan viu. Potser haurien de començar per dir la veritat a la gent, perquè aquesta gent no tolera astúcies trileres i formen una opinió pública madura. Si una cosa no és possible, que es digui; si una altra cosa no es vol o es creu que no és possible, que es digui. La gent ja farà el que cregui convenient. Però sense parlar clar i català a la gent no la podran expressar ni liderar.

No sé quin és el camí ni em toca a mi pensar-lo, però sé que és impossible que la causa democràtica catalana, malgrat les fatigues i les ferides, fracassi.