¿És viable el regne d'Espanya?

No estem bojos. La impressió que tenim cadascun de nosaltres de viure en un Estat amb una vida pública embogida, on el cinisme va unit a una total incompetència tant del govern com de l'oposició, i que tot això està sotmès a la violència, no és una impressió subjectiva sinó que també és la que tenen fora d'Espanya, a Europa, cosa que condueix a la desesperació.

És lògic preguntar-se si és viable una Catalunya independent i, de fet, aquesta pregunta es fa i s'hi donen diferents respostes. Però també és lògic preguntar-se si el Regne d'Espanya existent és viable. N'hi ha prou amb observar l'actualitat per veure que és un fracàs.

Fer un cop d'ull als quaranta-cinc anys després de la mort de Franco –sembla evident que es tracta d'un període històric, una llarga regència entre un Borbó i la reposició d'un altre, i que ha arribat a la seva crisi– pot donar lloc a interpretacions diferents.

Hi ha qui creu que es tracta d'una oportunitat històrica perduda, la possibilitat d'una Espanya democràtica que va evolucionar malament, i que la responsabilitat d'aquesta evolució va ser una dreta que no va trencar mai amb el franquisme i no va ser capaç d'interioritzar una cultura liberal europea. Per contra, hi ha qui creu que no hi va haver tal oportunitat, que aquest període després de la mort del regent Franco ja estava previst en els plans del nucli del règim i que tot estava "lligat i ben lligat" i es va desenvolupar segons el previst, "de la llei a la llei". Segons això aquesta situació de crisi havia d'arribar per força quan s'acabessin les vaques grasses. Es van succeir dues crisis, es va aguditzar el procés de saqueig i concentració de poder polític, ideològic i econòmic a la cort madrilenya i l'Estat va haver de mostrar la seva veritable cara per sotmetre la dissidència catalana i qualsevol altra dissidència.

En realitat la dissidència catalana, que reclama exercir la seva sobirania com a nació, és la denúncia del fracàs d'aquest estat. Si l'Estat hagués funcionat bé no s'hauria creat l'enfrontament amb Catalunya, però ni va funcionar ni funciona. La crisi amb Catalunya ha demostrat que l'Estat segueix sent incapaç de garantir l'exercici de les llibertats i que, de fet, és un impediment per exercir-les. Aquest Estat no serveix per organitzar i protegir la vida personal i pública en democràcia.

Però la pandèmia del covid-19 va demostrat també la incapacitat per gestionar la salut de la població. L'entusiasme dels seguidors dels dos partits que governen i la invocació "Que ve l'extrema dreta!" no aconsegueix tapar la pèssima gestió d'un problema gravíssim i difícil però que qualsevol altre estat europeu ha conduit molt millor. És així de simple. Que allà on té responsabilitats el PP ho hagi fet pitjor només demostra que, uns i altres, els partits que sostenen aquest Estat són molt incapaços de gestionar els instruments de l'estat amb la més elemental competència.

Però és que el seu sistema econòmic tampoc funciona. Ni la banca torna a la població el que deu ni l'Estat és capaç de pagar el deute que li reclama Europa. Aquí ningú paga els seus deutes. El Regne d'Espanya és un estat que ja ha hipotecat la casa dues vegades, un fracàs absolut. Aquí al costat la República de Portugal és un exemple de serietat i un mirall per a l'orgull hidalgo del mític Imperi Espanyol, la cort viu d'endeutar-se des que va perdre Cuba. El seu destí és ser un estat empenyorat i deutor. Podria haver existit un estat i una economia diferent si hagués prevalgut la indústria i el comerç sobre l'exèrcit, però la cort es va imposar i ara tenim aquest Madrid mirall d'Espanya.

Ja no parlo de dretes o esquerres, parlo de democràcia i funcionament. El Regne d'Espanya ni és democràtic ni funciona i, tristament, no veig que ningú sigui capaç d'oferir un horitzó de sortida. Els paràsits de la cort fan de la desesperació el nostre present i el nostre futur.

Quin té més responsabilitat en aquesta fallada de tota l'estructura política institucional? ¿El paper de l'exèrcit i la monarquia? ¿La dreta? ¿L'esquerra? ¿L'estructura dura de la cort? ¿L'oligarquia cortesana? ¿La cultura nacional o la seva falta de cultura nacional? ¿La incultura democràtica de la població? ¿Tot això en conjunt? Jo no ho sé.