La precarietat empeny el talent audiovisual català cap a Madrid

BarcelonaMadrid s'ha convertit els últims anys en el refugi de gran part del món audiovisual català. L'aterratge de les plataformes en streaming a la capital espanyola n'ha incrementat les produccions de televisió, mentre que Catalunya ha vist com TV3 pràcticament es quedava sense sèries pròpies de prime time per l'ofec econòmic dels últims temps. Tot plegat ha contribuït a una fuga de talent català cap a Madrid per poder donar sortida a la vocació dels professionals. Actors, guionistes i tècnics expliquen què els ha portat a traslladar-s'hi: alguns s'hi queden perquè s'hi troben còmodes, d'altres voldrien treballar a Barcelona però marxen a Madrid per necessitat.

Vicky Luengo

“No crec que se sigui més actor a Madrid que a Barcelona”

En els últims dos anys, Vicky Luengo s’ha canviat vuit vegades de pis. L’actriu va arribar a Madrid el gener del 2018, tot i que fa uns anys ja hi havia viscut una temporada. En aquesta segona tongada a la capital espanyola, l’actriu hi va aterrar amb un projecte teatral, El idiota de Gerardo Vera. Després va anar encadenant projectes, des de la sèrie Madres fins a la recent Antidisturbios, estrenada l’octubre passat.

“Va arribar un moment en què vaig necessitar parar de traslladar-me, tenir un lloc on posar els meus llibres i fer una mica de niu. Per salut mental necessito considerar que casa meva és algun lloc concret i una mica permanent”, explica Luengo. Les arrels les ha desplegat ara a Madrid, però això no significa que descarti treballar a Barcelona. De fet, l’estiu del 2018 va tornar a Catalunya per fer l’obra de teatre Una gossa en un descampat, i després va tornar a enfilar cap a la capital espanyola. “M’he fet a la idea que visc a Madrid i que hi passaré una bona temporada, però si em surt feina a Barcelona no renunciaré a anar-hi”, assegura Luengo. Ella ha patit de ple la primera crisi econòmica: un dels primers cops que va treballar a Madrid va ser el 2008 amb la pel·lícula El pacto, de Fernando Colomo. “No he viscut l’època d’or de TV3 i no sé si abans era més fàcil sentir-te segur en un lloc o trobar feina. Durant molts anys he conviscut amb la precarietat i amb la incertesa”, explica.

A Madrid hi ha trobat més moviment “perquè hi ha moltes més productores audiovisuals”, però també ha detectat que hi ha “molta més gent” i, per tant, més competència. “A Catalunya som els catalans, aquí per sortir a una sèrie s’hi presenta gent de tot Espanya”, diu l’actriu. Per això, explica que instal·lar-se a Madrid per motius professionals no és una qüestió de blancs o negres. “Et pot sortir feina igual estant a Madrid que a Barcelona. A Madrid hi ha més teixit, és evident, i ser-hi a prop et pot ajudar, però al final la nostra feina té molt a veure amb la sort, tot i que també amb el talent, l’ofici i el rigor”, reflexiona Luengo. A parer seu, “no és indispensable venir a Madrid per treballar aquí”, ja que “pots estar a Barcelona i que et truquin per fer un càsting”, diu. També es mostra contrària a la idea que treballar en una ciutat atorgui més prestigi que en una altra. “No crec que se sigui més actor a Madrid que a Barcelona. No cal passar per Madrid per ser actor”, conclou.

Carmen Fernández Villalba

“Calen mesures polítiques per fer de Catalunya una potència audiovisual”

La trajectòria professional de Carmen Fernández Villalba va fer els primers brots a Catalunya. La guionista va començar a treballar a TV3 “en l’època en què començaven les sèries”. Va formar part de l’equip de Poblenou i d’Estació d’enllaç, “on vam aprendre molt a tenir l’espectador fidelitzat”, diu Fernández Villalba, que guarda molt bon record d’aquella etapa. Més endavant va eixamplar horitzons amb projectes a Galícia i a València, però també a les catalanes Infidels i El cor de la ciutat. Tot i això, el gruix de la seva carrera s’ha construït a Madrid.

“Després d’Estació d’enllaç vaig saltar a El súper, una sèrie de Telecinco produïda des de Madrid. Tot el gruix d’escaletistes érem catalans i seguíem la fórmula experimentada amb Poblenou, que vam exportar a Madrid”, explica la guionista. A partir d’aleshores, va anar agafant projectes d’altres productores madrilenyes, malgrat que mai s’ha traslladat formalment a la ciutat. “Hi vaig dues o tres nits i torno. Tinc amics que m’acullen a casa seva o, si no, vaig a un hotel”, assenyala. A diferència dels actors o dels tècnics, la feina de guionista propicia poder treballar a distància, tot i que ella defensa la importància de ser present als equips perquè, “quan estàs acostumat a treballar a la corda fluixa, has de tenir mecanismes i vincles per salvar-te si cal”. En retrospectiva, Fernández Villalba considera que la fuga de talent català a Madrid ve d’abans de l’arribada de les plataformes en streaming. “Anys enrere TV3 dedicava tres de les cinc nits laborables a la setmana a sèries o telefilms. Tot allò es va començar a laminar, i ara han estat a punt de carregar-se la sèrie diària”, lamenta.

Per reconvertir Catalunya en un pol d’atracció de sèries i pel·lícules s’ha d’impulsar, diu, un pla estratègic de l’audiovisual. “Calen mesures polítiques per fer de Catalunya una potència audiovisual. Això ens ho hem deixat perdre amb l’excusa que no hi ha diners. A Catalunya hi ha talent, però ens hem de guanyar la vida i al final busquem la feina allà on la trobem”, afirma la guionista, que subratlla que la ficció és molt necessària “per crear un imaginari col·lectiu de país” i exportar-lo al món. “Tots necessitem crear històries arrelades al nostre territori. Les plataformes et permeten fer narratives locals i adreçar-les al món”, subratlla Fernández Villalba, que fa una crida a combatre la situació com més aviat millor. “Estem deixant escapar uns anys valuosíssims –afegeix–. Hi ha molt talent frustrat a Catalunya, però fer el salt a Madrid també és difícil i cal ductilitat”.

Francesc Cuéllar

“Per cada cosa que passa a Barcelona, a Madrid en passen vuit”

“No vull caure en la frase fàcil que a Madrid hi ha més feina que a Barcelona, però és totalment cert”, diu l’actor Francesc Cuéllar. Fins fa poques setmanes, l’intèrpret estava instal·lat a la capital espanyola, on participava en la sèrie diària Mercado Central. Els projectes teatrals –forma part de l’espectacle Alguns dies d’ahir de Jordi Casanovas i de la companyia José y sus Hermanas, establerta a Barcelona– l’han fet tornar a Catalunya, tot i que no té un lloc decidit on establir-se per sempre. A Madrid Cuéllar s’ha trobat “un flux continu de proves”, mentre que “a Barcelona això gairebé és un miracle”, diu. “A Catalunya tenim una cadena que produeix, TV3, mentre que a Madrid hi ha totes les espanyoles i les plataformes de streaming”, diu l’actor, que afegeix: “Per cada cosa que passa a Barcelona, a Madrid en passen vuit”.

Des del seu punt de vista, un dels principals hàndicaps és que “s’han pressionat molt poc les plataformes perquè diversifiquin les produccions i descentralitzin tota la indústria”. La capital catalana és un lloc “on es roda molt, però com a localització, no com a centre neuràlgic”, assenyala l’actor, que apunta cap a les institucions catalanes “perquè mobilitzin el sector”. Cuéllar té un peu a l’audiovisual i un altre al teatre, i això li permet comparar les dues disciplines a les dues ciutats. “La sensació és que a Madrid hi ha més oportunitats, perquè com que hi ha més oferta tot es diversifica. A Barcelona, en canvi, hi ha més opcions per a la creació pròpia, perquè la gent et coneix més i tens més contactes”, diu. De moment, la seva aposta serà quedar-se a casa: els pròxims mesos seguirà amb Alguns dies d’ahir i ja prepara un nou projecte per estrenar l’any vinent.

Anaïs Schaaff

“S’hauria d’haver lluitat perquè Netflix s’hagués instal·lat a Barcelona”

La sèrie El Ministerio del Tiempo de Televisió Espanyola va obrir la porta a la guionista Anaïs Schaaff a treballar a Madrid. La producció, creada conjuntament amb Javier Olivares, l’ha portat a residir a la capital espanyola des del 2014, malgrat que Schaaff no ha marxat mai del tot de Barcelona, on té la família. “La feina l’he feta a Madrid. M’hauria encantat quedar-me a Barcelona, però em vaig haver de buscar la vida. Vaig marxar de Catalunya perquè no hi havia feina”, explica la guionista. Per a ella, el present “ideal” seria estar fent sèries en català. “A Catalunya hi havia un potencial audiovisual que ha anat minvant. Ens hauríem de comparar amb Dinamarca o amb Bèlgica, que no paren de fer sèries. Però allà els pressupostos són molt diferents”, reflexiona Schaaff.

L’aterratge de les grans plataformes de televisió en streaming tampoc ha sigut la solució per a l’audiovisual català. “Caldria haver lluitat perquè Netflix s'hagués instal·lat a Barcelona i hi hagués construït els seus estudis”, afirma la guionista. “Abans TV3 tenia una sèrie cada trimestre. Ara hi ha trimestres en què no en té cap, només la telenovel·la, perquè no tenen diners. És una llàstima, però també s’ha de fer autocrítica”, diu Schaaff. Ara per ara, totes les seves perspectives laborals estan posades a Madrid. “No veig senyals que indiquin una millora de la situació a Barcelona”, conclou.

Eudald Font

“Hi ha una xarxa d’actors catalans que ha sorgit de la necessitat”

Quan fa dos anys a l’Eudald Font li va arribar un paper per a la sèrie 45 revoluciones d’Antena 3, va veure que no podia deixar escapar l’oportunitat de traslladar-se a Madrid. La decisió aviat va donar els seus fruits: l’any següent, Font va aconseguir un personatge per a El secreto de Puente Viejo. I, malgrat que després va formar part del repartiment d’El inocente –una sèrie de Netflix rodada a Barcelona–, Font ja s’ha quedat a Madrid.

Allà s’ha trobat amb una comunitat d’actors catalans que fa pinya, s’ajuda i acull els nouvinguts. En el camp de la interpretació, és habitual que un actor hagi de viatjar a Madrid per un paper temporal i que necessiti un llit o un sofà per dormir durant uns dies, mentre s’allargui el rodatge. “Hi ha molts moviments als pisos i una xarxa d’actors catalans que ha sorgit de la necessitat. Som una comunitat en què no ens costa gens ajudar-nos els uns als altres”, assenyala Font. Per qüestions econòmiques, en algunes produccions es demana als intèrprets que visquin a la capital –i així no se’ls ha de pagar l’allotjament–, de manera que aquesta xarxa es converteix en essencial perquè els que no tenen pis a Madrid no hagin de renunciar a la feina.

Però l’impacte de la comunitat va més enllà de tenir un sostre on aixoplugar-se. “Aquí es fan més projeccions i festes que a Barcelona, i és una manera de fer molts contactes. De mica en mica vas coneixent gent que pot pensar en tu quan necessiti un actor”, diu Font. Per a molts personatges secundaris no es fan càstings, sinó que es recorre al boca-orella per trobar un intèrpret, i en aquests casos és fonamental haver teixit complicitats amb gent del sector. Malgrat tot, Font no descarta acabar a Barcelona amb el temps. “No em fa res haver-me de moure, m’agrada ser nòmada”, diu.

Marc Llusià

“A Madrid hi ha millors condicions de feina i més seguretat laboral”

Des de fa un temps, Marc Llusià es trobava que a Madrid li sortia feina per a tres o quatre mesos, fins que va decidir instal·lar-s’hi definitivament. Llusià es va formar a l’Escola Superior de Cinema de Catalunya (Escac) com a cap d’il·luminació o gaffer i, a mesura que avançava la seva trajectòria professional, es va trobar que la feina l’empenyia cap a Madrid. Els últims anys ha format part de l’equip de les sèries Paquita Salas, El vecino i La Veneno, entre d’altres, i també ha treballat en pel·lícules com La abuela de Paco Plaza.

“A la majoria de projectes més de la meitat de l’equip som catalans que estem treballant a Madrid”, diu Llusià. Tot i que “a Barcelona hi ha feina”, explica que a Madrid “hi ha millors condicions de treball i més seguretat laboral”. També es troba que els projectes són més llargs, un fet que s’agraeix en una professió marcada per la intermitència i la incertesa entre producció i producció. En part, aquestes diferències s’expliquen perquè el gran gruix de la indústria audiovisual de l’Estat es concentra a la capital espanyola, i Llusià assenyala que també hi influeix que les grans plataformes de televisió en streaming tenen les seus a Madrid. “Tinc la sensació que a vegades el que arriba a Barcelona és el que han rebutjat a Madrid, i jo vull rodar productes de qualitat”, explica Llusià, que de moment té previst quedar-se un o dos anys a la capital espanyola. “Estic a dues hores de Barcelona. Si em surt feina allà no és un problema, sempre m’hi puc traslladar”, diu.