Per què és tan difícil un procés de pau a Síria?
Cap De Món àrab / A L’iemedSi partim de la idea que no existeix cap bona solució per a Síria i que es tracta d’un conflicte multidimensional, amb molts actors en joc i moltes víctimes -sobretot civils- al darrere, l’aturada temporal de les converses a Ginebra no sorprèn ningú.
És cert que no hi havia grans expectatives sobre Ginebra III, que ja s’havien rebaixat les ambicions respecte als intents anteriors: converses en lloc de negociacions, més “ambigüitat creativa” -no es parla del futur d’Al-Assad ni de formar un govern de transició sinó d’acordar un full de ruta de les negociacions-, més informalitat -res d’asseure’s al voltant d’una taula sinó converses de “proximitat”, és a dir, courses navette de l’equip mediador pel passadís-, i una oposició fragmentada malgrat l’entestament internacional perquè s’erigeixi en una sola veu.
És impossible aconseguir-ho amb tantes mans al darrere de cadascun dels grups opositors que mouen fitxa segons el seu interès. Els kurds, absents d’escena per exigències del guió turc, els russos marcant el ritme i col·locant la seva dissidència, opositors sobre el terreny absents, altres d’empesos a Ginebra a contracor a risc de ser titllats de traïdors… Qui, què i com es negocia ho decideixen finalment els actors externs, els que es diuen amics de Síria i no fan sinó enverinar més el vesper.
Parlar per parlar
Res de demanar la sortida d’Al-Assad, ni que s’aturin els bombardejos contra civils, res de precondicions: l’important és el diàleg. I mentre parlen, el règim va guanyant terreny per gentilesa russa. Una mostra més que la voluntat d’acord és nul·la i que Ginebra és per a uns un exercici poc més que retòric que els permet guanyar temps i, ara també, territori.
Abans que el nonat procés fracassi, el mediador de l’ONU ha preferit l’ajornament, però corre el risc que es converteixi en un altre procés de no pau etern, en un parlar per parlar en què la negociació és la finalitat i el dret humanitari una moneda de canvi més. Però l’alternativa és la via militar. Més guerra, més armes, més patiment.
I mentre el cost directe o indirecte de la desgràcia siriana no sigui prou feixuc per als amics, no hi haurà interès real de posar-hi fre. L’Iran continua massa present a Síria i massa absent a Ginebra, i els europeus i els americans massa poc disposats a picar la cresta a les grans potències regionals. Apagar el foc a Síria requereix actes de coratge sense precedents: menys comprar petroli, menys maximitzar interessos i més honestedat en les relacions amb el Pròxim Orient.
