Tancats

FilòsofVenècia s’ofereix al visitant, des d’almenys el segle XVIII, com la ciutat de la llibertat, del plaer i del joc. No obstant això, tot Venècia està dominada per un teatral tall vertical entre la façana i el pati del darrere, entre l’escenari i les bambolines. És precisament la impossibilitat d’accedir al backyard el que transforma el viatger en turista. Consumidor de la façana i inesgotable públic de l’escena, el viatger desconeix el funcionament dels entramats polítics i econòmics de la ciutat. És per això que dels centenars de llocs d’exposició que actualment posseeix la ciutat, l’edifici de Prigioni és un dels més interessants. És allà on des del segle XVI i fins als anys vint del segle passat es tancava a qui la ciutat o l’estat consideraven criminals. El desplaçament de les presons a l’extraradi urbà i la transformació de les institucions disciplinàries en enclavaments de la indústria turística (dos processos típics del capitalisme cognitiu) van propiciar l’afortunada assignació de part de l’edifici de les presons al pavelló de Taiwan. És on exposarà, a partir del maig del 2019, l’artista Shu Lea Cheang.

Seguim el rastre dels tancats. L’arquitectura del Palazzio Ducale, l’edifici més emblemàtic de Venècia, situat a la plaça Sant Marc, permet entendre l’estructura de poder de la que va ser ciutat estat fins a la conquesta de Napoleó. Mentre que les habitacions exteriors de l’edifici, però també aquelles que miren a la plaça interior, són luxosos salons sumptuosament decorats i sales de reunió de magistrats, governants i jutges, aquests mateixos salons connecten a través de portes del darrere, dissimulades com si es tractés de simples armaris, amb la més terrorífica de les presons que el visitant pugui imaginar, els Piombi, així anomenats perquè el sostre i les parets estaven recoberts de plom. El cor del palau no és altra cosa que una presó feta de sales d’interrogatori i tortura i de “cel·les fosques”: cubicles de pedra, humits i sense llum, dels quals el tancat tenia poques possibilitats de sortir amb vida o amb consciència. La presó, dedicada sobretot a presos polítics, és famosa avui per ser el lloc del que va fugir l’àgil Giacomo Casanova el 1756 després d’haver estat tancat, com tants altres, sense saber exactament de què se l’acusava ni quina seria la seva condemna. La presó del Palau connecta, a partir del segle XVI, amb el nou edifici de presons pel Pont dels Sospirs. El que el turista imagina com romàntics gemecs d’amor no eren sinó els crits dels condemnats. Al cor de cada estat hi ha una presó invisible el batec silenciós de la qual ens recorda que no hi ha poder sense exercici de violència.

Seguim el rastre dels tancats. Així és com vam arribar, creuant en un vaixell des de Sant Marc, fins a l’illa de San Servolo. A partir del segle XVIII, l’illa sencera va ser transformada en un hospital psiquiàtric on eren tancats, en condicions no gaire diferents de les dels Piombi, “els altres venecians”. No hi havia per a ells ni sexe, ni joc, ni Carnaval. Després que la llei Basaglia promulgués el 1978 el tancament dels psiquiàtrics presó, el complex de San Servolo va ser condicionat i transformat en museu, en centre cultural, en sala d’exposicions i de congressos.

Una guia ens acompanya pel recinte del psiquiàtric i ens mostra una sala d’anatomia on es guarden els cranis i els cervells plastificats dels malalts que van morir al psiquiàtric: febles, melancòlics, frenètics, epilèptics. A la sala hi ha una taula de dissecció, una pileta ovalada de marbre amb un forat pel qual eren canalitzats la sang i altres fluids corporals dels que hi disseccionaven. Per què són allà els cranis dels meus germans? És que no mereixen sepultura?

Quan la guia que ens acompanya s’allunya per obrir la capella que es troba al costat de la sala d’anatomia, sento un impuls irreprimible, una crida dels meus avantpassats, salto sobre la taula de dissecció i m’hi estiro. Espero que la guia no es giri, es pensaria que estic més a prop dels bojos que habitaven aquells murs que dels comissaris d’exposició que suposadament represento. I tindria raó de pensar-ho. En una altra època, fins i tot avui, en un altre lloc, jo podria ser un d’ells. Soc un d’ells. Potser per això el meu cos s’ajusta amb precisió a la mida de la taula de dissecció. Un centímetre més i els peus o el cap quedarien fora. El seu cos és el meu cos.

Fins que l’última presó sigui tancada, fins que l’últim psiquiàtric sigui tancat, no es podrà parlar de societat lliure. Afina l’orella i escolta les veus dels que han estat tancats. Les seves paraules no són a internet. Els tancats no tenen Facebook, ni Instagram. No envien correus electrònics, ni participen en fòrums d’internet. Segueix el camí dels bojos. Busca el camí dels dissidents, dels enemics de l’estat i dels que van creuar la frontera. I no deixis de caminar on s’acabin les seves petjades. Perquè allà, just allà on s’acaben les seves petjades, comença el regne invisible i silenciós de la presó.