Sobirania, democràcia i equitat de gènere
El dret a decidir el futur de Catalunya mitjançant un referèndum s’ha presentat dins el món sobiranista com una qüestió de democràcia. Així mateix, el sí al referèndum o la independència es presenta no com una finalitat en si mateixa sinó com un mitjà. Es tractaria també d’un projecte democràtic que vol fer de Catalunya un país socialment més just. En aquest context, cal posar sobre la taula la qüestió de quins són els grups que estan en una posició d’avantatge o de desavantatge a l’hora de definir les aspiracions del nou país i, per tant, quins interessos i necessitats poden ser prioritzats o invisibilitzats. Això també és aplicable al camp del no en la seva defensa de l’ statu quo territorial.
De situacions de privilegi n’hi ha de molts tipus -de classe, d’origen, d’opció sexual, de diversitat funcional, entre d’altres-, però cap resulta més transversal que la del gènere, que, de fet, intersecciona amb tots els altres eixos de desigualtat. Els estats són els principals reguladors de les relacions (de poder) de gènere. D’una banda, el gènere fa estat perquè les normes socials sobre la feminitat i la masculinitat impregnen la presa de decisions i l’estructura de les institucions, per exemple en la seva composició: els homes ocupen els càrrecs de més visibilitat i prestigi.
De l’altra, l’estat fa gènere a través de les polítiques públiques, lleis i formes d’actuar de les institucions. Per exemple, mentre que l’infradesenvolupament dels serveis públics d’atenció a la infància o a la dependència reforça activament la distribució sexual del treball remunerat i no remunerat, la sobrerepresentació masculina en les institucions transmet a la societat la idea que els lideratges reconeguts són els masculins. L’estat també fa gènere mitjançant unes polítiques públiques o lleis que assumeixen que afecten igual tots dos sexes, invisibilitzant així les responsabilitats i els rols assignats a les dones i als homes en un context social, cultural i econòmic específic.
No obstant, en el debat públic sobre la independència i sobre els avantatges i inconvenients d’un nou estat tant les dones com les desigualtats de gènere segueixen invisibilitzades. Les dones tenen gairebé el doble de possibilitats de ser pobres que els homes, especialment les famílies monomarentals, les dones gitanes o migrades i les dones grans amb pensions minses, amb una bretxa salarial que de manera vergonyant segueix rondant el 26%. Són les dones, doncs, les més afectades per la pobresa energètica i la manca d’habitatge assequible, al mateix temps que el dèficit de serveis públics (llars d’infants, sanitat, dependència, etc.) fa recaure en les dones la provisió gratuïta de cura per al conjunt de la societat -o amb condicions molt precaritzades quan aquest treball és remunerat-. I de les dones qui en té cura? Segons dades de Feminicidio.net, entre el gener del 2016 i el juny del 2017 han estat assassinades a Catalunya 22 dones. Dones, les eternes invisibles: de l’agenda informativa i els espais d’opinió dels mitjans, dels llibres de text, dels premis i reconeixements...
Perquè un procés d’autodeterminació nacional tingui un caràcter veritablement transformador cal plantejar-se quin tipus de societat es vol i com s’exerceix la capacitat de decidir. Ara més que mai cal partir de la posició que el que és personal és polític. Ho van expressar clarament les dones escoceses pel sí, amb el seu Women for Independence - Independence for Women, com també ho fa a casa nostra el col·lectiu Feministes per la Independència: “Reclamem un país lliure però també aspirem a ser independents del patriarcat”.
Al segle XXI la qualitat democràtica i el nivell de desenvolupament dels països es mesuren per la situació de les dones. Som el 51% de la població i, per tant, el nostre vot pot fer decantar el resultat del referèndum de l’1-O. Quines polítiques de reconeixement (per combatre la subordinació d’estatus de les dones), de redistribució (per combatre la subordinació socioeconòmica de les dones) i de veu i presència (per combatre la sobrerepresentació dels homes en els espais de debat i decisió) plantegen el sí i el no?
No es tracta de definir un programa de mínims sinó de refundar el contracte social actual sostingut pel centralisme, les desigualtats socioeconòmiques i el patriarcat. I és que no només el referèndum va de democràcia. Constituir una nova ciutadania és en si mateix un projecte democràtic. Cal repensar el marc normatiu però també les condicions materials que fan efectiu l’exercici de la ciutadania. Ha arribat l’hora de deixar de parlar del Procés i la seva legalitat per centrar-nos, en canvi, en les aspiracions concretes d’aquest Procés, sigui quin sigui el model territorial que es defensi. Aquest debat no pot ser cec al gènere. Insisteixo: les dones som més de la meitat de la població.
