Tàpies ara

Hi ha artistes que s'adrecen a l'intel·lecte i estableixen una línia directa amb la seva racionalitat. En aquests casos, l'espectador esdevé coautor. Reconeix la ironia proposada, conclou la frase i queda satisfet de la seva intel·ligència. N'hi ha d'altres, en canvi, que interpel·len directament l'ànima dels individus. Aquest és el cas d'Antoni Tàpies. L'obra d'aquests artistes, a diferència de la dels primers, que és contingent, mai no mor. Com a gran art que és, crea commoció a través de l'emoció. No busca la complicitat sinó la fusió; una fusió que no descarta res. Proposo als lectors que s'esforcen per entendre l'art de Tàpies que no hi busquin explicacions. Si només miren atentament, són permeables i es deixen posseir per allò que es nega a deixar-se referenciar, la pintura els anirà fent, soterradament, forat. I un dia, d'imprevist, les capes de pols que els encotillen el moll de l'ànima se'ls desfaran com les muralles de Jericó i n'obtindran el plaer que produeix el guany del reconeixement.